«Tinc ide­es ne­gres i la li­te­ra­tu­ra em per­met ve­hi­cu­lar-les»

El Periódico de Catalunya (Català) - - Icult - ANNA ABELLA

Ser­gi Pà­mi­es (Pa­rís, 1960) tor­na amb una de les sen­sa­ci­ons de la ren­trée li­te­rà­ria, L’art de por­tar ga­var­di­na

(Qu­a­derns Cre­ma), 13 con­tes mar­ca de la ca­sa, breus, con­cen­trats, amb mol­tes ca­pes per redes­co­brir, on es fan cor­pò­ri­es les ab­sèn­ci­es –dels fills ja grans, de l’ex­do­na i dels pa­res morts, l’es­crip­to­ra Te­re­sa Pà­mi­es i el lí­der del PSUC Gre­go­rio Ló­pez Rai­mun­do– i en què la me­mò­ria, la re­a­li­tat i l’au­to­re­trat gua­nyen ter­reny a la fic­ció res­pec­te a an­te­ri­ors lli­bres de re­lats com Si men­ges una lli­mo­na sen­se fer ga­nyo­tes

(2006), La bi­ci­cle­ta es­tà­ti­ca (2010) i Can­çons d’amor i plu­ja (2013). — Hit­ler i Sta­lin por­ta­ven ga­var­di­na. Pe­rò vos­tè pre­fe­reix les que por­ta­ven el seu pa­re, la se­va ma­re i els ho­mes que a ella li agra­da­ven, el seu amic Jor­ge Sem­prún, Bo­gart, Ca­mus... — És la pe­ça de ves­tir que mi­llor re­tra­ta el se­gle XX, per la trans­ver­sa­li­tat, la im­por­tàn­cia i l’èxit que va te­nir i per­què tot i que de pe­tit pen­sa- va que els que en por­ta­ven eren els bons, des­prés vaig veu­re que tam­bé en por­ta­ven els do­lents. El mo­tor nar­ra­tiu del con­te fun­ci­o­na a tra­vés de la ga­var­di­na. Tot es re­du­eix a l’art de por­tar-ne. Jo soc un ga­var­di­nis­ta frus­trat, ho vaig in­ten­tar en la bo­hè­mia, noc­tàm­bu­la, pe­rò la me­va ana­to­mia no di­ge­ria bé l’ele­gàn­cia de la ga­var­di­na. Era un oxí­mo­ron am­bu­lant. S’ha de sa­ber per­dre. En aquests con­tes, l’es­pe­rit és aquest, tant en te­mes sen­ti­men­tals com por­tant ga­var­di­na. — D’aquí al par­lar de la se­va se­pa­ra­ció, de la ru­ti­na com a «pri­mer fac­tor d’en­ve­ri­na­ment de les re­la­ci­ons». —N’he re­tra­tat l’evo­lu­ció, des de l’en­tu­si­as­me ini­ci­al al dub­te, la ru­ti­na, la de­ca­dèn­cia, i ara, el fi­nal. I per no cau­re en l’au­to­com­pas­sió uti­lit­zo l’hu­mor pro­po­sant que la gent se se­pa­ri qu­an en­ca­ra es­tà bé. I des­prés con­ver­tei­xo la se­pa­ra­ció en un ac­te d’amor fi­nal.

Qu­an amb la tran­si­ció el seu pa­re va sor­tir de la clan­des­ti­ni­tat, jun­ta­ment amb el Par­tit Co­mu­nis­ta, el va des­mi­ti­fi­car. — Sí, de pe­tit era im­por­tant cre­ar el mi­te per jus­ti­fi­car l’ab­sèn­cia: el pa­re no hi és per­què és Su­per­man, es­tà fent el bé. Aquí re­tra­to la cri­si del 90% d’ado­les­cents de vo­ler ma­tar el pa­re. El 1976 jo te­nia 16 anys i uns me­sos des­prés que tor­nés a ca­sa va co­men­çar la des­mi­ti­fi­ca­ció. Amb el temps vaig re­cu­pe­rar una re­la­ció nor­mal amb ell que no va exis­tir du­rant 20 anys i que va coin­ci­dir amb els seus úl­tims anys, des dels seus 65. — In­si­nua que els seus pa­res pre­fe­ri­en la clan­des­ti­ni­tat a la de­mo­crà­cia. — És la fa­mo­sa fra­se de Ma­no­lo Vázquez Mon­talbán: «Con­tra Fran­co vi­ví­em mi­llor». En la clan­des­ti­ni­tat hi ha­via mol­ta aven­tu­ra, mis­te­ri, adre­na­li­na, se­cre­tis­me; l’al­ter­na­ti­va era més vul­gar: ar­ri­bes tard a so­par, no has vin­gut a di­nar... Ho plan­te­jo com un pe­rill: si es­bron­quem gai­re el pa­re, a veu­re si en­ca­ra enyo­ra­rà la clan­des­ti­ni­tat.

— Té la sa­crí­le­ga fan­ta­sia de ser fill de Jor­ge Sem­prún. ¿Què en di­ria un psi­cò­leg?

— El plan­te­ja­ment és una he­ret­gia bru­tal. Sé que soc mor­bós i per­vers, pe­rò és molt li­te­ra­ri. Uti­lit­zo l’he­ret­gia com a com­bus­ti­ble per a un ac­te de re­pa­ra­ció i pas­so de l’anor­ma­li­tat mi­ti­fi­ca­da amb la in­ter­fe­rèn­cia de la po­lí­ti­ca a la re­la­ció nor­mal d’un pa­re amb un fill. Com diu Ja­vi­er Cer­cas, «no som fills de la his­tò­ria que ens hau­ria agra­dat si­nó de la his­tò­ria que te­nim». D’aquí es pot de­duir que m’hau­ria agra­dat més ser fill de Sem­prún. Pe­rò soc fill del meu pa­re.

— En els seus re­lats s’en­tos­su­deix a mo­rir. ¿Per des­dra­ma­tit­zar la mort?

— És una tra­di­ció, a tots els lli­bres em ma­to, em mo­ro, m’atro­pe­llen... M’es­tic ma­tant des del 1986, amb el pri­mer lli­bre. Tinc ide­es ne­gres i la li­te­ra­tu­ra em per­met ve­hi­cu­lar-les. Per des­dra­ma­tit­zar dic que m’es­tic en­tre­nant. La mort m’ha pre­o­cu­pat sem­pre. En un po­e­ta se­ria una co­sa na­tu­ral. Ja a Si men­ges una lli­mo­na...

«Trec im­por­tàn­cia a la mort i exor­cit­zo aquests di­mo­nis a tra­vés de l’hu­mor, de la iro­nia»

«A Twit­ter fun­ci­o­na l’odi i és la vàl­vu­la de les pit­jors pul­si­ons. És el ve­hi­cle ide­al per als to­ta­li­ta­ris­mes»

co­men­ço un con­te di­ent «Vaig ha­ver de mo­rir-me per sa­ber si m’es­ti­ma­ven». Trec im­por­tàn­cia a la mort i exor­cit­zo els di­mo­nis a tra­vés de l’hu­mor, la iro­nia. — Per su­perar mals mo­ments, Te­re­sa Pà­mi­es li de­ia: «Tot el que vius és sus­cep­ti­ble de con­ver­tir­se en li­te­ra­tu­ra». Va se­guir el con­sell de la se­va ma­re. — És la mi­llor de­fi­ni­ció del ca­mí li­te­ra­ri que tots dos hem fet. Els es­crip­tors, pin­tors, mú­sics... te­nim el pri­vi­le­gi de ve­hi­cu­lar cap a la cre­a­ció els nos­tres en­tu­si­as­mes i ob­ses­si­ons.

— ¿Per ai­xò en els seus re­lats hi ha ca­da cop més crò­ni­ca per­so­nal?

— Els ma­te­ri­als que uti­lit­zo per es­criu­re són els ma­tei­xos des del pri­mer dia: la ima­gi­na­ció, la re­a­li­tat i la me­mò­ria. El que ha can­vi­at és la pro­por­ció. Aquí és on hi ha menys ima­gi­na­ció, pre­va­len la re­a­li­tat i la me­mò­ria. Crec que per­què en els úl­tims 15 anys, grà­ci­es al pe­ri­o­dis­me, he es­crit de co­ses efer­ves­cents, di­ver­ti­des, gro­tes­ques. Ai­xí que qu­an ne­ces­si­to es­criu­re d’una ma­ne­ra més ín­ti­ma em que­den les no­tes més tris­tes i tur­bu­len­tes. Com més ín­tim és un es­crit menys hi pe­sa la fan­ta­sia.

— En el pri­mer con­te ci­ta du­es qües­ti­ons om­ni­pre­sents: Twit­ter i la in­de­pen­dèn­cia. No el veig a la xar­xa.

— És una pin­ze­lla­da per si­tu­ar l’èpo­ca, en­tre el 2013 i el 2018 no hem par­lat de res més. No­més uti­lit­zo un comp­te per con­sul­tar Twit­ter com si fos una bi­bli­o­te­ca. Té co­ses bo­nes, per bus­car re­fe­rèn­ci­es i links útils, i al­tres de do­len­tes: em pre­o­cu­pa com ha in­ter­fe­rit malè­vo­la­ment en la cons­truc­ció de cri­te­ris in­di­vi­du­als i col·lec­tius. Mol­ta gent no de­ci­deix què opi­na de les co­ses fins que sap què en diu Twit­ter i ai­xò és an­ti­na­tu­ral. I és el ve­hi­cle ide­al per als to­ta­li­ta­ris. A Twit­ter fun­ci­o­na mi­llor l’odi que l’elo­gi i és la vàl­vu­la de les pit­jors pul­si­ons, di­tes sen­se comp­tar fins a 10. — ¿I la in­de­pen­dèn­cia? —Ex­pres­so les me­ves opi­ni­ons de no in­de­pen­den­tis­ta pe­rò ex­tre­ma­da­ment res­pec­tu­ós amb els que sí que ho són, i amb una gran con­vic­ció pes­si­mis­ta que ai­xò no té so­lu­ció, i amb tris­te­sa i an­goi­xa. M’in­teres­sa molt, ho visc amb in­qui­e­tud. No vull una rup­tu­ra amb Es­pa­nya de cap ma­ne­ra. No crec que es­ti­guem en un ni­vell de rup­tu­ra de con­vi­vèn­cia si­nó que hi ha al­gú, des dels dos bàn­dols, que vol que ho es­ti­guem. Per ai­xò hem de pre­ser­var els vin­cles de l’amis­tat i del res­pec­te per da­munt de tot. He vist fins a quin punt la po­lí­ti­ca pot di­vi­dir gent que són gai­re­bé ger­mans, co­mu­nis­tes que ha­vi­en es­tat a la pre­só i a l’exi­li ba­ra­llar-se per­què un era mar­xis­ta le­ni­nis­ta, i l’al­tre, le­ni­nis­ta mar­xis­ta. Jo no em ba­ra­lla­ré amb nin­gú per la in­de­pen­dèn­cia.

JORDI COTRINA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.