«Tinc idees negres i la literatura em permet vehicular-les»
Sergi Pàmies (París, 1960) torna amb una de les sensacions de la rentrée literària, L’art de portar gavardina
(Quaderns Crema), 13 contes marca de la casa, breus, concentrats, amb moltes capes per redescobrir, on es fan corpòries les absències –dels fills ja grans, de l’exdona i dels pares morts, l’escriptora Teresa Pàmies i el líder del PSUC Gregorio López Raimundo– i en què la memòria, la realitat i l’autoretrat guanyen terreny a la ficció respecte a anteriors llibres de relats com Si menges una llimona sense fer ganyotes
(2006), La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d’amor i pluja (2013). — Hitler i Stalin portaven gavardina. Però vostè prefereix les que portaven el seu pare, la seva mare i els homes que a ella li agradaven, el seu amic Jorge Semprún, Bogart, Camus... — És la peça de vestir que millor retrata el segle XX, per la transversalitat, la importància i l’èxit que va tenir i perquè tot i que de petit pensa- va que els que en portaven eren els bons, després vaig veure que també en portaven els dolents. El motor narratiu del conte funciona a través de la gavardina. Tot es redueix a l’art de portar-ne. Jo soc un gavardinista frustrat, ho vaig intentar en la bohèmia, noctàmbula, però la meva anatomia no digeria bé l’elegància de la gavardina. Era un oxímoron ambulant. S’ha de saber perdre. En aquests contes, l’esperit és aquest, tant en temes sentimentals com portant gavardina. — D’aquí al parlar de la seva separació, de la rutina com a «primer factor d’enverinament de les relacions». —N’he retratat l’evolució, des de l’entusiasme inicial al dubte, la rutina, la decadència, i ara, el final. I per no caure en l’autocompassió utilitzo l’humor proposant que la gent se separi quan encara està bé. I després converteixo la separació en un acte d’amor final.
—
Quan amb la transició el seu pare va sortir de la clandestinitat, juntament amb el Partit Comunista, el va desmitificar. — Sí, de petit era important crear el mite per justificar l’absència: el pare no hi és perquè és Superman, està fent el bé. Aquí retrato la crisi del 90% d’adolescents de voler matar el pare. El 1976 jo tenia 16 anys i uns mesos després que tornés a casa va començar la desmitificació. Amb el temps vaig recuperar una relació normal amb ell que no va existir durant 20 anys i que va coincidir amb els seus últims anys, des dels seus 65. — Insinua que els seus pares preferien la clandestinitat a la democràcia. — És la famosa frase de Manolo Vázquez Montalbán: «Contra Franco vivíem millor». En la clandestinitat hi havia molta aventura, misteri, adrenalina, secretisme; l’alternativa era més vulgar: arribes tard a sopar, no has vingut a dinar... Ho plantejo com un perill: si esbronquem gaire el pare, a veure si encara enyorarà la clandestinitat.
— Té la sacrílega fantasia de ser fill de Jorge Semprún. ¿Què en diria un psicòleg?
— El plantejament és una heretgia brutal. Sé que soc morbós i pervers, però és molt literari. Utilitzo l’heretgia com a combustible per a un acte de reparació i passo de l’anormalitat mitificada amb la interferència de la política a la relació normal d’un pare amb un fill. Com diu Javier Cercas, «no som fills de la història que ens hauria agradat sinó de la història que tenim». D’aquí es pot deduir que m’hauria agradat més ser fill de Semprún. Però soc fill del meu pare.
— En els seus relats s’entossudeix a morir. ¿Per desdramatitzar la mort?
— És una tradició, a tots els llibres em mato, em moro, m’atropellen... M’estic matant des del 1986, amb el primer llibre. Tinc idees negres i la literatura em permet vehicular-les. Per desdramatitzar dic que m’estic entrenant. La mort m’ha preocupat sempre. En un poeta seria una cosa natural. Ja a Si menges una llimona...
«Trec importància a la mort i exorcitzo aquests dimonis a través de l’humor, de la ironia»
«A Twitter funciona l’odi i és la vàlvula de les pitjors pulsions. És el vehicle ideal per als totalitarismes»
començo un conte dient «Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven». Trec importància a la mort i exorcitzo els dimonis a través de l’humor, la ironia. — Per superar mals moments, Teresa Pàmies li deia: «Tot el que vius és susceptible de convertirse en literatura». Va seguir el consell de la seva mare. — És la millor definició del camí literari que tots dos hem fet. Els escriptors, pintors, músics... tenim el privilegi de vehicular cap a la creació els nostres entusiasmes i obsessions.
— ¿Per això en els seus relats hi ha cada cop més crònica personal?
— Els materials que utilitzo per escriure són els mateixos des del primer dia: la imaginació, la realitat i la memòria. El que ha canviat és la proporció. Aquí és on hi ha menys imaginació, prevalen la realitat i la memòria. Crec que perquè en els últims 15 anys, gràcies al periodisme, he escrit de coses efervescents, divertides, grotesques. Així que quan necessito escriure d’una manera més íntima em queden les notes més tristes i turbulentes. Com més íntim és un escrit menys hi pesa la fantasia.
— En el primer conte cita dues qüestions omnipresents: Twitter i la independència. No el veig a la xarxa.
— És una pinzellada per situar l’època, entre el 2013 i el 2018 no hem parlat de res més. Només utilitzo un compte per consultar Twitter com si fos una biblioteca. Té coses bones, per buscar referències i links útils, i altres de dolentes: em preocupa com ha interferit malèvolament en la construcció de criteris individuals i col·lectius. Molta gent no decideix què opina de les coses fins que sap què en diu Twitter i això és antinatural. I és el vehicle ideal per als totalitaris. A Twitter funciona millor l’odi que l’elogi i és la vàlvula de les pitjors pulsions, dites sense comptar fins a 10. — ¿I la independència? —Expresso les meves opinions de no independentista però extremadament respectuós amb els que sí que ho són, i amb una gran convicció pessimista que això no té solució, i amb tristesa i angoixa. M’interessa molt, ho visc amb inquietud. No vull una ruptura amb Espanya de cap manera. No crec que estiguem en un nivell de ruptura de convivència sinó que hi ha algú, des dels dos bàndols, que vol que ho estiguem. Per això hem de preservar els vincles de l’amistat i del respecte per damunt de tot. He vist fins a quin punt la política pot dividir gent que són gairebé germans, comunistes que havien estat a la presó i a l’exili barallar-se perquè un era marxista leninista, i l’altre, leninista marxista. Jo no em barallaré amb ningú per la independència.