Els mals de la jus­tí­cia

Les in­ter­fe­rèn­ci­es po­lí­ti­ques i eco­nò­mi­ques qües­ti­o­nen la cre­di­bi­li­tat de la ju­di­ca­tu­ra El pro­cés, les hi­po­te­ques, ‘La ma­na­da’ i els drets d’etar­res, els ca­sos més po­lè­mics

El Periódico de Catalunya [Català] - - Portada - JORDI NIEVA-FENOLL JO­SÉ AN­TO­NIO ZARZALEJOS Pro­tes­ta da­vant el Su­prem, ahir.

AR­TI­CLES

Di­ver­sos con­tes de Hans Ch­ris­ti­an An­der­sen cons­ti­tu­ei­xen una mag­ní­fi­ca guia de com­por­ta­ment so­ci­al per a nens, però sens dub­te tam­bé per a adults. El ves­tit nou de l’em­pe­ra­dor –ver­si­o­nat a par­tir d’El con­de de Lu­ca­nor– retrata el pro­ta­go­nis­ta com un ho­me ob­ses­si­o­nat amb el seu ves­tit. Tant que con­trac­ta uns sas­tres es­ta­fa­dors que li de­ma­nen or i al­tres ri­que­ses a can­vi de con­fec­ci­o­nar-li un ves­tit tan lleu­ger que ni sen­ti­rà que el por­ta, i que se­rà in­vi­si­ble per als ig­no­rants. Per des­comp­tat, quan l’em­pe­ra­dor es po­sa l’in­e­xis­tent ves­tit, nin­gú s’atre­veix a dir-li que va des­pu­llat, en una bar­re­ja de por i su­pers­ti­ció. No­més un nen cri­da es­pon­tà­ni­a­ment la ve­ri­tat du­rant la se­va des­fi­la­da. En aquell mo­ment, l’em­pe­ra­dor, cons­ci­ent de l’en­gany, de­ci­deix pros­se­guir l’ac­te d’ex­hi­bi­ció, mal­grat l’evi­dèn­cia del ri­dí­cul.

La jus­tí­cia, com to­tes les ins­ti­tu­ci­ons, es mou pú­bli­ca­ment amb una cer­ta mís­ti­ca, i com més exa­ge­ra­da és aques­ta mís­ti­ca més in­subs­tan­ci­al és el seu fons. Aques­ta mís­ti­ca és tan ne­ces­sà­ria com l’at­trez­zo per als ac­tors. Sen­se mís­ti­ca nin­gú creu el que veu. És com si ne­ces­si­tés­sim obli­dar, ab­sur­da­ment, que dar­re­re de qual­se­vol obra hu­ma­na hi ha sim­ple­ment per­so­nes, amb els ma­tei­xos de­fec­tes que nos­al­tres ma­tei­xos. La de­mo­crà­cia hi gua­nya­ria molt si pres­cin­dís­sim dels at­trez­zos en be­ne­fi­ci d’un mi­llor co­nei­xe­ment ciu­ta­dà de les ins­ti­tu­ci­ons i el seu fun­ci­o­na­ment.

Amb la jus­tí­cia, aques­ta mís­ti­ca és molt de­li­ca­da. El jut­ge té l’úl­ti­ma pa­rau­la so­bre els nos­tres con­flic­tes, i és l’en­car­re­gar de re­sol­dre’ls. Per ai­xò exis­tei­xen la in­de­pen­dèn­cia i la im­par­ci­a­li­tat, i per acon­se­guir-les no n’hi ha prou amb to­gues, me­da­lles i pu­nye­tes bro­da­des que, per cert, per­ta­nyen a temps molt pre­tè­rits afor­tu­na­da­ment su­perats. Ne­ces­si­tem que en les se­ves de­ci­si­ons no pu­guem in­tuir la in­flu­èn­cia de nin­gú, ni tan sols dels seus pro­pis pre­ju­di­cis o fí­li­es.

BONS PRO­FES­SI­O­NALS

Quan s’obli­da l’an­te­ri­or, la jus­tí­cia va nua, per grui­xu­des i pre­ci­o­sis­tes que si­guin les to­gues que la ves­tei­xin. Molts ho mur­mu­ren, però fins que no pas­si al­gu­na co­sa in­ac­cep­ta­ble que fa­ci ex­cla­mar-se al més in­no­cent i cri­dar la re­a­li­tat, sem­bla com si no pas­sés res. L’em­pe­ra­dor se­gueix la se­va des­fi­la­da en­da­vant, des­pu­llat, men­tre al­gú re­co­ma­na a la mul­ti­tud que con­ti­nuï cir­cu­lant. És a dir, que ca­lli i se’n va­gi.

La jus­tí­cia es­pa­nyo­la es­tà ben as­sor­ti­da de mag­ní­fics jut­ges que res­pec­ten els drets hu­mans, es cre­gui o no. Les da­des re­fe­rent a ai­xò són ben clares i con­vé no fal­se­jar-les amb fi­na­li­tats po­lí­ti­ques, acos­tant la brasa a la ma­tei­xa sar­di­na fent del cas ex­cep­ci­o­nal la re­gla ge­ne­ral, per­què ai­xò és una fal·là­cia.

El que pas­sa, però, és que aques­ta jus­tí­cia té tres pro­ble­mes. El pri­mer, el no­me­na­ment dels vo­cals del Con­sell Ge­ne­ral del Po­der Ju­di­ci­al, ex­tra­or­di­nà­ri­a­ment in­flu­ït per la po­lí­ti­ca, i aques­ta, al seu torn, pels po­ders fàc­tics, so­bre­tot pels po­ders eco­nò­mics. Aquests vo­cals desig­nen amb més o menys tra­ves els jut­ges dels alts tri­bu­nals, co­sa que ori­gi­na el risc que aques­ta fal­ta d’in­de­pen­dèn­cia d’ori­gen dels vo­cals es tras­lla­di als jut­ges. A par­tir d’aquí, par­lar d’in­de­pen­dèn­cia es fa re­al­ment ar­du. El des­gra­ci­at cas de les hi­po­te­ques, amb in­de­pen­dèn­cia del fons del te­ma –en el qual no en­tro–,

ha dis­pa­rat les alar­mes ciu­ta­da­nes.

El se­gon pro­ble­ma és d’or­dre ide­o­lò­gic. És un fet to­tal­ment cons­ta­ta­ble que una part re­lle­vant de les po­ques con­dem­nes que Es­pa­nya ha re­but del Tri­bu­nal Eu­ro­peu de Drets Hu­mans han tin­gut a veu­re amb l’in­de­pen­den­tis­me basc, i al­gu­na ve­ga­da amb el ca­ta­là. Han si­gut ca­sos so­nats al­guns d’ells, com el d’Inés del Río, que va po­sar en lli­ber­tat di­ver­ses dese­nes de pre­sos d’ETA, i tam­bé el cas Atut­xa, el cas Cas­tells –un dels més an­tics–, el re­cent cas Ote­gi i la pri­me­ra con­dem­na a Es­pa­nya per trac­tes de­gra­dants aquest ma­teix any.

/Quant a l’in­de­pen­den­tis­me CLATELLADES EU­RO­PE­ES ca­ta­là, es po­den re­cor­dar les sen­tèn­ci­es de l’an­tic cas Bul­tó, i la de les de­ten­ci­ons d’in­de­pen­den­tis­tes abans dels Jocs Olím­pics de 1992, i la més re­cent per la cre­ma de fo­tos del Rei. Tots aquests ca­sos te­nen els seus ma­ti­sos i no es pot dir, en ab­so­lut, que ca­da ve­ga­da que el Tri­bu­nal Eu­ro­peu de Drets Hu­mans con­dem­na Es­pa­nya si­gui per te­mes re­la­ci­o­nats amb l’in­de­pen­den­tis­me. Però la re­pe­ti­ció de con­dem­nes re­la­ci­o­na­des amb aquest te­ma no s’hau­ria de pas­sar per alt i se n’hau­ri­en d’es­tu­di­ar amb se­re­ni­tat les cau­ses. Si­gui com si­gui, la ide­o­lo­gia po­lí­ti­ca d’un jut­ge no ha de trans­cen­dir les de­ci­si­ons ju­di­ci­als, i s’ha de fer tot el pos­si­ble per des­ter­rar qual­se­vol in­di­ci de sos­pi­ta en aquest te­ma.

El ter­cer pro­ble­ma és la for­ma­ció ju­di­ci­al. El sis­te­ma d’opo­si­ci­ons és molt de­fec­tu­ós, an­ti­quat, pre­do­mi­nant­ment me­mo­rís­tic i amb un ex­ces­siu pa­per d’una fi­gu­ra no ofi­ci­al que re­sul­ta di­fí­cil­ment de­fi­ni­ble quant al seu rol: el pre­pa­ra­dor. El pro­ble­ma és co­mú en al­tres opo­si­ci­ons que se ce­le­bren a Es­pa­nya, que te­nen un sis­te­ma si­mi­lar d’exa­men per a l’ac­cés a pla­ces fun­ci­o­na­ri­als d’al­ta ca­te­go­ria. El re­sul­tat és que no sem­pre ar­ri­ben als llocs els que aca­ba­ri­en sent més com­pe­tents.

El més do­lo­rós del cas és que no són ma­jo­ria els jut­ges amb un bi­aix tan con­ser­va­dor que els con­di­ci­o­ni les se­ves sen­tèn­ci­es. En re­a­li­tat són molt pocs, però fan molt so­roll. Igual que ni tan sols tots els vo­cals del Con­sell Ge­ne­ral del Po­der Ju­di­ci­al, mal­grat la se­va de­fec­tu­o­sa desig­na­ció, pa­tei­xen des­prés una min­va de la se­va in­de­pen­dèn­cia. I, sens dub­te, la ma­jo­ria de jut­ges van apro­var les opo­si­ci­ons amb mè­rits. Però con­vé po­sar so­lu­ció a les sos­pi­tes. És temps de re­for­mes, per­què la llum pú­bli­ca re­flec­tei­xi de­gu­da­ment l’ex­cel·lèn­cia i la pul­cri­tud de l’enor­me ma­jo­ria del col·lec­tiu ju­di­ci­al.

El de­fec­tu­ós sis­te­ma d’opo­si­ci­ons com­por­ta que

no sem­pre els més com­pe­tents ar­ri­ben al càr­rec

DAVID CASTRO

Ma­ni­fes­ta­ció, ahir, da­vant el tri­bu­nal con­tra la po­lè­mi­ca sen­tèn­cia de les hi­po­te­ques. PRO­TES­TA DA­VANT DEL SU­PREM

DAVID CASTRO

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.