De­ci­dir el fu­tur de la hu­ma­ni­tat

Les ne­nes amb gens mo­di­fi­cats nas­cu­des a la Xi­na po­dri­en ser el pri­mer pas cap als post­hu­mans

El Periódico de Catalunya [Català] - - Opinió - SALVADOR Ma­cip Met­ge i in­ves­ti­ga­dor de la Uni­ver­si­tat de Lei­ces­ter.

Els nai­xe­ment de du­es ne­nes, els gens de les quals han es­tat mo­di­fi­cats pel la­bo­ra­to­ri del bi­o­fí­sic xi­nès He Ji­ankui per fer-les re­sis­tents al vi­rus de la si­da, és un dels aven­ços ci­en­tí­fics més re­lle­vants del se­gle. Tam­bé és un exem­ple del que pas­sa quan la ci­èn­cia in­sis­teix en ope­rar al mar­ge de la so­ci­e­tat. Però so­bre­tot és un toc d’aler­ta: te­nim da­vant un camp de mi­nes i ens cal una estratègia per tra­ves­sar-lo sen­se fer­nos mal, si vo­lem gau­dir del que hi ha a l’al­tra ban­da.

La res­pos­ta dels ex­perts a l’anun­ci del doc­tor He ha si­gut for­ça unà­ni­me. Tot i que al­guns han llo­at la in­ne­ga­ble im­por­tàn­cia del seu tre­ball, la ma­jo­ria n’ha des­ta­cat el com­por­ta­ment poc ètic: ha deso­ït les re­co­ma­na­ci­ons i ha po­sat en risc la vi­da de per­so­nes que no po­den do­nar el seu con­sen­ti­ment (en­ca­ra no es co­nei­xen els efec­tes se­cun­da­ris de les tèc­ni­ques) a can­vi d’uns be­ne­fi­cis dub­to­sos (el ma­teix ob­jec­tiu es pot acon­se­guir de ma­ne­res més se­gu­res i sen­zi­lles). La se­va uni­ver­si­tat ja s’ha des­mar­cat dels ex­pe­ri­ments i ha anun­ci­at que in­ves­ti­ga ac­ci­ons le­gals per­què, tot i que la Xi­na no té lleis que pro­hi­bei­xin aques­tes mo­di­fi­ca­ci­ons ge­nè­ti­ques, sí que hi ha una nor­ma­ti­va èti­ca. El doc­tor He, que sem­bla que no ha ca­li­brat prou bé les con­se­qüèn­ci­es de la se­va re­cer­ca, ha op­tat per des­a­pa­rèi­xer fins que les ai­gües es cal­min.

Parts d’aquest cas re­me­ten a re­cords fos­cos com l’es­tu­di de Tuske­gee, en el qual el go­vern va ex­pe­ri­men­tar amb gran­gers negres d’Ala­ba­ma sen­se ni in­for­mar-los ni pre­o­cu­par-se pel do­lor cau­sat. Aques­ta tra­gè­dia és un dels mo­tius pels quals ara exis­tei­xen nor­mes per re­gu­lar la par­ti­ci­pa­ció d’hu­mans en es­tu­dis mè­dics. El fet que el doc­tor He ha­gi tri­at un gen im­pli­cat en una malal­tia que es pot evi­tar d’al­tres for­mes re­for­ça la idea que l’ex­pe­ri­ment s’ha fet so­bre­tot per de­mos­trar que la tèc­ni­ca és fac­ti­ble i no te­nint en comp­te la sa­lut dels sub­jec­tes im­pli­cats. Ai­xò és un er­ror ma­jús­cul.

PER AL­TRA

ban­da, el fet que si­gui pos­si­ble al­te­rar els gens abans de néi­xer és un can­vi de pa­ra­dig­ma que ens por­ta al ter­ri­to­ri del trans­hu­ma­nis­me, el cor­rent fi­lo­sò­fic i ci­en­tí­fic que creu que hem d’apro­fi­tar la ci­èn­cia per anar més en­llà de les pos­si­bi­li­tats ac­tu­als, evo­lu­ti­va­ment par­lant. Les ne­nes nas­cu­des a la xi­na po­dri­en ser el pri­mer pas cap als post-hu­mans, una no­va es­pè­cie d’ho­mí­nids més avan­çats que l’Ho­mo sa­pi­ens. Dit ai­xí pot fer una mi­ca de por.

Però com molts al­tres aven­ços, la mo­di­fi­ca­ció ge­nè­ti­ca no és ne­ces­sà­ri­a­ment do­len­ta. Pot evi­tar malal­ti­es he­re­di­tà­ri­es o pro­te­gir-nos con­tra d’al­tres de més fre­qüents, com el càn­cer o l’Alz­hei­mer. La ma­jo­ria de gent es­ta­ria d’acord amb aques­tes in­ter­ven­ci­ons, sem­pre i qu­ant es pu­gui ga­ran­tir que no tin­dran efec­tes ne­ga­tius. Més po­lè­mic se­rà si pro­po­sem mi­llo­rar l’és­ser hu­mà fent-lo més fort, més in­tel·li­gent o po­ten­ci­ant qual­se­vol al­tra ca­rac­te­rís­ti­ca que ens sem­bli po­si­ti­va. Men­tre que els trans­hu­ma­nis­tes ad­vo­ca­ran per li­be­ra­lit­zar l’ac­cés a les mo­di­fi­ca­ci­ons, els més bi­o­con­ser­va­dors llui­ta­ran per di­bui­xar aquí la lí­nia ver­me­lla. El se­güent ni­vell se­ria el de les al­te­ra­ci­ons pu­ra­ment es­tè­ti­ques, ca­pri­ci­o­ses o amb po­ques uti­li­tats pràc­ti­ques, que se­gu­ra­ment ge­ne­ra­ran més re­buig.

EL FET

que el doc­tor He ha­gi co­men­çat per una edi­ció ge­nè­ti­ca que, se­gons com, es po­dria in­clou­re en aquest úl­tim grup, com­pli­ca in­ne­ces­sà­ri­a­ment les co­ses. Sen­se po­der jus­ti­fi­car la ur­gèn­cia de la se­va in­ter­ven­ció, es­tà ge­ne­rant una ona­da de quei­xes que pot aca­bar en una atu­ra­da to­tal d’aques­ta lí­nia de re­cer­ca. Els efec­tes d’ha­ver fet les co­ses sen­se pen­sar-les prou bé és que s’al­cen obs­ta­cles que di­fi­cul­ta­ran els aven­ços en un camp amb el po­ten­ci­al de ser crí­tic per al nos­tre fu­tur com a es­pè­cie.

Sem­bla que ja hi ha hu­mans mo­di­fi­cats en­tre nos­al­tres, i és lò­gic pen­sar que n’hi hau­rà més. Que­da clar, per si al­gú ho ha­via dub­tat mai, que el trans­hu­ma­nis­me és ine­vi­ta­ble. La qües­tió ja no és si hem de ma­ni­pu­lar o no em­bri­ons hu­mans, si no com hem de fer-ho. I, so­bre­tot, com ho hem de re­gu­lar-ho. De­gut a l’as­se­qui­bi­li­tat de les tèc­ni­ques d’edi­ció ge­nè­ti­ca po­dria sem­blar que vo­lem po­sar tan­ques al camp. Si l’ener­gia atò­mi­ca fos igual de fà­cil de pro­duir, ca­da pa­ís (i ca­da grup ter­ro­ris­ta) ja tin­dria prou bom­bes per fer sal­tar el pla­ne­ta pels ai­res. I, pos­si­ble­ment, al­gú ho hau­ria acon­se­guit. Des­trui­rem l’es­pè­cie hu­ma­na ara que po­dem ju­gar amb els nos­tres gens a vo­lun­tat? De­pèn tan sols de nos­al­tres. La clau és de­ci­dir com i fins a on vo­lem que can­viï la hu­ma­ni­tat i tro­bar la ma­ne­ra d’evi­tar des­vi­ar-nos d’aquest pla.

TRINO

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.