El trist som­ni de ser un mi­leu­ris­ta

El Periódico de Catalunya [Català] - - Economia -

nes més ul­ti­men els ser­rells d’una apli­ca­ció de re­par­ti­ment de men­jar a do­mi­ci­li que pre­ve­uen po­sar en mar­xa du­rant el pri­mer tri­mes­tre del 2019. Fí­sics, pro­gra­ma­dors, ac­tors o co­mu­ni­ca­dors han re­ci­clat les se­ves ha­bi­li­tats per ti­rar en­da­vant aquest pro­jec­te. «És com­pren­si­ble que amb la pre­ca­ri­e­tat ac­tu­al molts jo­ves di­guin ‘no tinc temps per re­cla­mar els meus drets’. Però nos­al­tres no ens hem re­sig­nat i es­tem de­mos­trant que hi ha una al­ter­na­ti­va res­pon­sa­ble a la pre­ca­ri­e­tat d’aques­tes em­pre­ses», afir­ma. di­ans del seu dia a dia. «El con­trac­te del pis de llo­guer on visc amb la me­va pa­re­lla el va ha­ver de fir­mar ella. Nin­gú hau­ria ac­cep­tat les me­ves nò­mi­nes», ex­pli­ca. Aquest in­fer­mer es quei­xa de la fal­ta de re­co­nei­xe­ment pro­fes­si­o­nal que su­po­sa la gran in­es­ta­bi­li­tat en la con­trac­ta­ció. Tam­bé que tot ai­xò aca­ba per­ju­di­cant el ciu­ta­dà, ja que im­pe­deix que molts pro­fes­si­o­nals sa­ni­ta­ris s’es­pe­ci­a­lit­zin prou com per ele­var al mà­xim la qua­li­tat dels ser­veis pú­blics. ama­ga­va una jor­na­da com­ple­ta, als tres me­sos ho va aca­bar dei­xant. Des d’ales­ho­res ha anat sal­tant de fei­na en fei­na, al­gu­na de du­es set­ma­nes i al­tres de més du­ra­da.

A co­men­ça­ments de se­tem­bre, però, es va aca­bar as­sen­tant en un McDo­nald’s i ex­pli­ca que se sent «fe­liç» pel trac­te dels seus com­panys. «És un lloc on he tro­bat cer­ta es­ta­bi­li­tat i uns bons com­panys», ex­pli­ca, con­ten­ta de po­der aga­far una mi­ca d’ai­re des­prés de di­ver­ses ex­pe­ri­èn­ci­es de les quals no guar­da un bon re­cord.

L’efec­te més per­ni­ci­ós de la llar­ga cri­si eco­nò­mi­ca vis­cu­da a Es­pa­nya ha si­gut la nor­ma­lit­za­ció de la pre­ca­ri­e­tat al mer­cat la­bo­ral. Des­prés d’una dè­ca­da de re­ta­lla­des i ajus­ta­ments, els con­trac­tes tem­po­rals, els bai­xos sa­la­ris i la ne­ces­si­tat de com­pa­gi­nar dos o més llocs de tre­ball per ar­ri­bar a fi­nal de mes s’han con­ver­tit en una co­sa tan quo­ti­di­a­na que s’as­su­meix amb una nor­ma­li­tat es­gar­ri­fo­sa. Els jo­ves són un dels col·lec­tius més afec­tats per aques­ta no­va re­a­li­tat, prin­ci­pal­ment per­què no han vis­cut cap al­tre con­text re­fe­ren­ci­al que no si­gui el de la cri­si. Sor­prèn no veu­re ma­ni­fes­ta­ci­ons de jo­ves pro­tes­tant per no tro­bar llocs de tre­ball dig­nes, men­tre els pen­si­o­nis­tes sur­ten to­tes les set­ma­nes a rei­vin­di­car els seus drets.

La nor­ma­lit­za­ció de la pre­ca­ri­e­tat ha fet que els jo­ves as­su­mei­xin que la ta­xa d’atur de la po­bla­ció de 20 a 24 anys si­gui del 35% o que l’any pas­sat un jo­ve ne­ces­si­tés fir­mar una mit­ja­na de 5,2 con­trac­tes tem­po­rals per po­der tre­ba­llar du­rant tot l’any. L’in­for­me de CCOO #Ge­ne­ra­ci­óMò­bil: una ra­di­o­gra­fia de la jo­ven­tut i 10 ei­xos de tre­balll, de­nun­cia un fe­no­men im­pen­sa­ble fa una dè­ca­da. I és que ara molts jo­ves an­he­len ser mi­leu­ris­tes. Aquest con­cep­te, abans in­ju­ri­at, s’ha con­ver­tit en una gan­ga per als que no acon­se­guei­xen pas­sar dels 400 o els 500 eu­ros al mes per­què no­més acon­se­guei­xen fei­nes a mit­ja jor­na­da o per ho­res.

La nor­ma­lit­za­ció d’aques­ta si­tu­a­ció com­por­ta efec­tes so­ci­als que van més en­llà de la pal­pa­ble in­jus­tí­cia. El pri­mer és la bai­xa ta­xa d’eman­ci­pa­ció a cau­sa de l’es­càs desen­vo­lu­pa­ment del llo­guer i la in­su­fi­ci­èn­cia de les po­lí­ti­ques pú­bli­ques d’ha­bi­tat­ge des­ti­na­des als jo­ves. Un al­tre efec­te ne­ga­tiu és que els jo­ves no po­den pla­ni­fi­car la se­va vi­da a mit­jà i llarg ter­mi­ni, pos­po­sen l’edat de te­nir fills i, a més, comp­ten amb co­tit­za­ci­ons molt bai­xes a la Se­gu­re­tat So­ci­al en un con­text en

«És com­pren­si­ble que molts di­guin ‘no tinc temps per re­cla­mar els meus drets’»

«Des­gas­ta es­tar sem­pre pen­dent del te­lè­fon per sa­ber si tre­ba­lla­ràs o no la set­ma­na se­güent»

La Irene ara tre­ba­lla en un McDo­nalds per pa­gar-se els es­tu­dis i con­tri­buir a ca­sa

el qual es con­tem­pla ca­da ve­ga­da més un perí­o­de de vi­da la­bo­ral més gran per comp­ta­bi­lit­zar la pen­sió.

El Go­vern so­ci­a­lis­ta aca­ba de llan­çar un pro­jec­te d’ocu­pa­ció ju­ve­nil que con­tem­pla un pa­quet de me­su­res per mi­llo­rar la si­tu­a­ció la­bo­ral dels jo­ves. La ini­ci­a­ti­va ha de ser aplau­di­da per­què di­ri­geix els es­for­ços a un pro­ble­ma greu que no ha es­tat a l’agen­da del PP de Ma­ri­a­no Ra­joy. Però un pla de xoc no és su­fi­ci­ent per can­vi­ar una si­tu­a­ció en­dè­mi­ca si no s’ata­quen els vi­cis del sis­te­ma que es re­pe­tei­xen des de fa dè­ca­des. Un dels més en­quis­tats és el poc cos­tum que hi ha a Es­pa­nya d’exi­gir que es re­tin comp­tes dels re­sul­tats ob­tin­guts amb la in­ver­sió

Es­pa­nya ne­ces­si­ta un pla con­tra la pre­ca­ri­e­tat ju­ve­nil i no un pro­gra­ma elec­to­ral

dels di­ners pú­blics, una mi­ca ha­bi­tu­als en les po­lí­ti­ques ac­ti­ves d’ocu­pa­ció.

Un al­tre mal en­dè­mic d’Es­pa­nya és as­su­mir que les lleis exis­tei­xen, però no es per­se­gueix aquells que les in­com­plei­xen sis­te­mà­ti­ca­ment abu­sant de fi­gu­res con­trac­tu­als com els au­tò­noms, la mit­ja jor­na­da la­bo­ral o el con­trac­te tem­po­ral. Es­pa­nya no es pot per­me­tre que s’en­quis­ti la pre­ca­ri­e­tat en les ge­ne­ra­ci­ons que són el fu­tur. I per a ai­xò fa fal­ta un pla de xoc sí, però que d’una ve­ga­da es com­plei­xi. I que no si­gui un pro­gra­ma elec­to­ral.

DANNY CAMINAL

Una do­na fa un curs d’elec­tri­cis­ta.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.