Res se’n va

El Periódico de Catalunya [Català] - - Icult - Lu­cía Lijt­ma­er

Et par­lo d’una al­tra èpo­ca, una èpo­ca que sem­bla tan llu­nya­na però que, en re­a­li­tat, no­més ho és per­què érem jo­ves. Pot­ser és ab­surd tor­nar-hi avui, tu no eres allà, però és di­fí­cil fer una al­tra co­sa. Qui­na al­tra co­sa po­dem fer.

L’olor de sal­mor­ra, els bar­cos que par­ti­en a pri­me­ra ho­ra des del port, i so­bre­tot els lli­bres. En el meu pri­mer re­cord hi ha un re­gal: una edi­ció de Wi­lli­am Carlos Wi­lli­ams, una ri­a­lla in­crè­du­la, una abra­ça­da d’os. «¿Com que no vens a di­nar amb mi?». Ai­xí érem en aque­lla èpo­ca, dè­iem que no, no sa­bí­em per què, de la ma­tei­xa ma­ne­ra que no sa­bem per què ara tor­na tot, com un pom de jo­ies im­pos­si­bles, bru­nyi­des en la bri­llan­tor de la nos­tàl­gia.

Una ami­ga em va dir una ve­ga­da que qui es­criu té sort pre­ci­sa­ment per­què es­criu. Però re­al­ment la ve­ri­ta­ble sort és qui té al­gú a prop que l’en­se­nya a ser lec­tor. So­ta aques­ta boi­ra d’an­goi­xa que ara ens co­breix, no­més ve­nen a la me­va ment les mi­llors fra­ses que vaig po­der lle­gir, i do­no les grà­ci­es. És im­pos­si­ble re­cor­dar-les to­tes,

La ve­ri­ta­ble sort és te­nir al­gú a la vo­ra que t’en­se­nya a ser lec­tor

ai­xí que re­prenc la lec­tu­ra d’avui, d’ahir ma­teix, i tor­nar a aques­ta. Pot­ser és l’únic que gua­reix. Ai­xí que subrat­llo la pà­gi­na 459 del lli­bre de Mag­gie O’Far­rell, que lle­gei­xo avui, en aquest ins­tant, amb aques­ta tris­te­sa: «La ter­ra és l’en­car­na­ció de la me­mò­ria, pas­sat i pre­sent en con­jun­ció: no se’n va res».

I pen­so que la ter­ra és, pot­ser, com les pa­rau­les. Pot­ser tam­bé aques­tes po­den ser mi­ne­rals, pot­ser tam­bé per­du­ren, sò­li­des, di­a­man­ti­nes. Pot­ser, no­més pot­ser, tot ai­xò es que­da i no se’n va.

Avui du­rant un mo­ment he re­cor­dat tot allò que vam te­nir. L’in­fi­nit món de pos­si­bi­li­tats de la jo­ven­tut i to­tes les se­ves ma­ni­fes­ta­ci­ons. El riu­re fe­rot­ge, les nits in­ter­mi­na­bles, els va­sos de vi­dre al mig­dia, l’olor de fi­gue­ra, les tar­des sen­se fer res i sen­se cap cul­pa, no­més vi­vint. Avui és im­pos­si­ble par­lar del que va ve­nir des­prés. Úni­ca­ment re­cor­dar i lle­gir. Que­da el buit.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.