Els ta­ron­gers de San­ti­bur­cio

El Periódico de Catalunya [Català] - - Gran Barcelona - Carlos Már­quez Daniel

Em­pe­drat, sen­se cot­xes, amb ca­se­tes de du­es plan­tes i amb dese­nes de ta­ron­gers ali­ne­ats als dos cos­tats. Doc­tor Sant­ponç és un lloc me­ra­ve­llós, com ho són molts dels car­rers que nei­xen o mo­ren a Gran de Sant An­dreu. Aques­ta crò­ni­ca sor­geix de l’ob­ser­va­ció del com­pany de redac­ció Jordi Tió, que ad­ver­tia d’aquests ar­bres des­bor­dants d’amar­ga frui­ta, però la poste­ri­or pas­se­ja­da pel lloc i la xer­ra­da amb na­dius im­po­sen, per­què val molt la pe­na anar més en­llà de la na­tu­ra­le­sa ur­ba­na.

Barcelona es va men­jar el po­ble de Sant An­dreu del Pa­lo­mar el 1897. Sar­rià i Vall­vi­dre­ra, per ci­tar­ne al­tres exem­ples, no ho fa­ri­en fins al 1921. No ve al cas, però sor­prèn que al­guns po­lí­tics en pre­cam­pa­nya elec­to­ral en­ca­ra pon­ti­fi­quin so­bre el bar­ce­lo­ní, com si fós­sim un i no 1,6 mi­li­ons; ca­da un amb les se­ves co­se­tes, el seu ori­gen i el seu fi­nal. Ja hi hau­rà temps de par­lar-ne, ai­xí que re­cu­pe­rem el fil. Molts car­rers de l’ara bar­ri, com el de Sant Jau­me, Sant Pau o Sant Antoni, van ha­ver de can­vi­ar de nom per­què la llis­ta de car­rers de la ciu­tat ma­re hi pas­sa­va per so­bre i no es po­di­en per­me­tre du­pli­ci­tats. Un co­lo­ni­a­lis­me d’es­tar per ca­sa.

Ex­pli­ca l’his­to­ri­a­dor Pau Viñas, mem­bre del Cen­tre d’Es­tu­dis Ig­na­si Iglé­si­as, si­tu­at al car­rer ho­mò­nim, on tam­bé hi ha ta­ron­gers per avor­rir, que el re­ba­teig el van per­pe­trar con­jun­ta­ment el ca­pe­llà Jo­an Cla­pés i el re­gi­dor de la Lli­ga Re­gi­o­na­lis­ta Jo­sep Ca­ra­rach. Es van unir la ga­na i les ga­nes de men­jar, per­què tots dos eren ‘an­dre­uencs’ com Gas­part ho és del Bar­ça i van mi­rar que ca­da pla­ca de mar­bre tin­gués un sig­ni­fi­cat, un per­què i un sen­tit. El que vul­gui am­pli­ar aques­ta ma­tè­ria fa­ria bé de fu­lle­jar el lli­bre ‘His­tò­ria dels car­rers de Sant An­dreu del Pa­lo­mar’, de Jordi Pe­tit i Jordi Sánc­hez. Es van pas­sar qua­tre anys do­cu­men­tant l’ori­gen de 135 car­rers del ve­ï­nat: sa­ben de què par­len.

Ai­xò dels ta­ron­gers tam­bé neix de la pas­sió. En aquest cas, se­gons as­se­nya­la Viñas, la que pro­fes­sa­va An­to­nio Al­fon­so Fran­co pels ar­bres. Era el res­pon­sa­ble de pro­jec­tes del dis­tric­te en temps de Pas­qual Ma­ra­gall i va vo­ler cap­gi­rar tot el verd dels car­rers més ‘nos­trats’ de Sant An­dreu. Per ai­xò hi ha els ta­ron­gers, que en aques­tes da­tes es­tan com un nen des­prés d’una fes­ta in­fan­til: a punt de re­ben­tar. Els ve­iem, per citar-ne al­gu­nes vi­es, a Ra­mon Bat­lle, Sò­cra­tes, Abat Odó, Co­ro­leu, Pa­re Secc­hi, Ru­bén Da­río i al car­rer del Mer­cat, a més dels es­men­tats de Doc­tor Sant­ponç i Ig­na­si Iglé­si­as. La ma­jo­ria d’ells, nas­cuts a par­tir de la fe­bre fa­bril i in­dus­tri­al que aquí es va viu­re a fi­nals del se­gle XIX.

El ‘pe­ca­dor’ ori­gi­nal

A l’in­da­gar so­bre l’as­sump­te, des­co­brim que aquest ve­te­rà tèc­nic, ja ju­bi­lat, no va ser el fa­e­dor ori­gi­nal dels ta­ron­gers o de la res­ta d’es­pè­ci­es ar­bò­ri­es que po­blen aquests ve­ï­nats. Quan va ser pre­gun­tat per aquest di­a­ri, el ma­teix Al­fon­so Fran­co va ex­pli­car que tot «va ser co­sa d’An­to­nio San­ti­bur­cio». Es re­fe­reix al que va ser re­gi­dor de l’Ajun­ta­ment de Barcelona en du­es eta­pes di­fe­rents en­tre el 1987 i el ju­li­ol del 2001, quan va mo­rir a una edat molt jo­ve –47 anys–, víc­ti­ma d’un càn­cer. «Era de Ja­én i te­nia els ar­bres sem­pre molt pre­sents. Em va dir: ‘An­to­nio, aquí hi po­sa­rem ta­ron­gers’, i ens vam po­sar a tre­ba­llar». El re­gi­dor so­ci­a­lis­ta va dei­xar una gran em­prem­ta a Sant An­dreu, però tam­bé a Nou Bar­ris, els dos dis­tric­tes que va co­man­dar i en els quals va des­ple­gar aquest mo­del de ciu­tat ma­de in

Ma­ra­gall de més i mi­llor apro­fi­ta­ment del car­rer per com­ba­tre la desi­gual­tat des de l’ur­ba­nis­me.

En el seu úl­tim ac­te pú­blic, un 17 de juny, menys d’un mes abans de mo­rir, va par­ti­ci­par en una fes­ta ve­ï­nal pel se­mi­co­bri­ment de part de la Gran Via. ¿Us so­na? Ai­xò for­ma avui part del pro­jec­te de les Glò­ri­es, que, més en­llà de la pla­ça, cul­mi­na­rà el que va co­men­çar a im­pul­sar

San­ti­bur­cio amb la co­ber­tu­ra to­tal d’aques­ta in­fa­me au­to­pis­ta ur­ba­na. «Ha mort, és cert, però la se­va ac­ció com a go­ver­nant, com a ser­vi­dor pú­blic, ja for­ma part del pai­sat­ge ur­bà de la nos­tra es­ti­ma­da Barcelona», es­criu­ria lla­vors Jo­an Ferran, el que va ser di­pu­tat i pri­mer se­cre­ta­ri de la fe­de­ra­ció del PSC a la ca­pi­tal ca­ta­la­na.

Ne­te­ja com­pli­ca­da

Més en­llà de la nos­tàl­gia, sem­pre re­con­for­tant, és just ex­pli­car que les im­men­ses ta­ron­ges ca­uen en aques­tes da­tes amb cer­ta fre­qüèn­cia. La

Na­ta­lie, del ser­vei mu­ni­ci­pal de ne­te­ja, aga­fa ai­re i ai­xe­ca els ulls quan se li pre­gun­ta: «No sé a qui se li va ocór­rer, però és im­pos­si­ble que aca­bi el pla de tre­ball di­a­ri amb la quan­ti­tat de ta­ron­ges que he de collir de ter­ra. Són per­tot ar­reu i, a més, els nens, quan sur­ten de l’es­co­la, es de­di­quen a mou­re els ar­bres per­què en cai­guin més». Hem d’ad­me­tre que no fal­ten ga­nes de fer un cop al tronc per dis­fru­tar de la plu­ja de vi­ta­mi­na C, tant si tens 12 anys com si en tens 41. Un veí, des d’un bal­có, as­se­nya­la que el fruit, per molt bon co­lor que tin­gui, no és bo, i que com a molt se’n po­dria fer mel­me­la­da amar­ga, «però amb mol­ta pa­ci­èn­cia».

Jo­an Gui­tart és l’al­cal­de dels ar­bres de Barcelona. O com hi diu a la se­va tar­ge­ta de vi­si­ta, és el cap de l’àrea de ges­tió de l’ar­brat­ge. Ex­pli­ca que els ci­trus –la lla­ti­na­da d’aquest ti­pus de ta­ron­ger– for­men part de la ciu­tat des de l’«èpo­ca me­di­e­val». Us pas­sa­rà pel cap el pa­ti dels ta­ron­gers de la Ge­ne­ra­li­tat. El que hau­ran sen­tit aquests troncs... I no menys bo­ni­ca és la se­va pre­sèn­cia al pa­ti de la Ca­sa de la Mi­se­ri­còr­dia, al Ra­val. Es­glé­sia i po­der po­lí­tic, ca­ram amb els ci­trus. Però n’hi ha prou amb con­sul­tar l’es­ta­dís­ti­ca per ado­nar-se de com de cul­pa­ble va ser San­ti­bur­cio en aquest as­sump­te: dels 3.343 ta­ron­gers plan­tats avui en dia a la ciu­tat, 1.191 són a Sant An­dreu, el 35,6% del to­tal.

Pel car­rer de Sò­cra­tes, dos ope­ra­ris mu­ni­ci­pals s’afa­nyen amb la mà­ne­ga d’ai­gua a pres­sió. Es­gar­ra­pen les ta­ron­ges de l’em­pe­drat, tre­pit­ja­des pels cot­xes, i les em­ma­gat­ze­men al ca­mi­o­net elèc­tric. Va bé que ai­xò tin­gui a veu­re amb el fi­lò­sof, per­què fa­rem nos­tra una de les se­ves fra­ses per aca­bar: «Jo no, però la ciu­tat en­se­nya».

Un de ca­da tres ‘ci­trus’ és a Sant An­dreu per­què ai­xí ho va vo­ler l’edil que va ve­nir de Ja­én

JO­AN CORTADELLAS

Els ta­ron­gers del car­rer del Co­ro­leu, a vis­ta de veí. Les vo­re­res, im­pe­ca­bles grà­ci­es a la so­fer­ta ne­te­ja mu­ni­ci­pal.

JO­AN CORTADELLAS

Pre­ci­o­sa es­tam­pa del cor de Sant An­dreu.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.