El Periódico - Català - On Barcelona
El hombre que mató a Don Quijote convida a repassar altres pel·lícules amb rodatges problemàtics.
‘El hombre que mató a Don Quijote’, acabada d’estrenar, ¿és la pel·lícula més difícil de rodar? Repassem cinc títols que li podrien fer la competència
Avui passa una cosa que durant molt temps va ser impossible: El hombre que
mató a Don Quijote arriba als cinemes. Inevitablement, ni un sol dels 135 minuts de metratge no conté tant drama com les dificultats que han omplert el seu interminable procés de producció. Recordem: quan va començar a rodar-la el 2000, Terry Gilliam va haver de lluitar contra localitzacions fatalment sorollo- ses, inundacions que es van carregar decorats i equip tècnic, i malalties de l’actor protagonista. Al cap de pocs dies, es va donar per vençut.
Des d’aleshores va intentar ressuscitar el projecte el 2008, i el 2010, i després el 2013, el 2014 i el 2015; successius problemes de finançament o de salut l’hi van impedir. Els seus maldecaps no van acabar ni tan sols quan, fa tot just uns dies, gairebé de miracle, no va tenir la pel·lícula acabada: mentre esperava una decisió judicial que podria haver bloquejat sine die l’estrena de la pel·lícula, Gilliam va tenir un vessament cerebral.
Jutjant per aquest periple, ¿hem de considerar El hombre que mató a Don
Quijote la pel·lícula més difícil de rodar de la història del cinema? Repassem alguns dels títols que, a causa de pressupostos desfermats, egos inflats o actes de Déu, podrien arrabassar-li aquest títol.
APOCALYPSE NOW
(Francis Ford Coppola, 1979) Acabat d’iniciar el rodatge, l’actor Harvey Keitel va ser substituït per Martin Sheen, que no va deixar de beure fins que va tenir un atac al cor. Abans d’això, un tifó va destruir els decorats. Després va arribar Marlon Brando, obès perdut i sense saber-se el paper. Hi va haver problemes amb prostitutes, drogues, cadàvers robats i guerrilles rebels. El cost de la pel·lícula va arribar a disparar-se tant que Coppola va haver d’hipotecar casa seva.
FITZCARRALDO
(Werner Herzog, 1982) Per explicar la història d’un fanàtic de la música que va construir un teatre d’òpera en plena jungla amazònica, Herzog va contractar centenars d’indígenes perquè transportessin un vaixell per la muntanya. Així mateix, la producció va ser víctima de pluges, disenteria, l’esclat d’un conflicte armat entre el Perú i l’Equador i, és clar, la demència de l’actor Klaus Kinski, a qui un dels indígenes es va oferir a assassinar.
CLEOPATRA
(Joseph L. Mankiewicz, 1963) El rodatge va durar anys i va ser suspès diverses vegades a causa de les malal- ties d’Elizabeth Taylor –va arribar a estar a punt de morir de pneumònia i se li va haver de practicar una traqueotomia– i de l’escàndol que va provocar la seva tempestuosa aventura amb Richard Burton durant la filmació. En el procés, dos directors van ser acomiadats. El cost de la pel·lícula, inicialment estimat en 2 milions de dòlars, va assolir els 60.
TITANIC
(James Cameron, 1997) Acausa de les maneres despòtiques de Cameron, les condicions de rodatge van arribara sertan caòtiques que molts membres de l’equip van emmalaltir de pulmonia o van desenvoluparinfeccions renals.Acausa de les friccions personals amb el direc- tor, un d’ells va abocar dosis considerables d’una droga al·lucinògena a la sopa del càtering. Com a resultat, tant Cameron com 50 persones més van acabar a l’hospital.
LA PORTA DEL CEL
(Michael Cimino, 1980) Costosos decorats van ser repetidament construïts i destruïts i després tornats a construir, mentre Cimino obligava els actors a repetir preses centenars de cops. Al seu descontrol va contribuir-hi el consum desmesurat de drogues. La pel·lícula va ser un desastre financer tan gran que va portar a la fallida la productora United Artists. Els grans estudis mai no van tornar a deixar que els directors assumissin el control de les seves pel·lícules. —