No me da la vida, una oda a les imperfeccions.

‘No me da la vida’ és el nou llibre de Lucía Be, en què aborda situacions quotidianes plasmades en format de diari

RESULTA GAIREBÉ IMPOSSIBLE contenir els somriures, i de vegades fins i tot les rialles, davant de les il·lustracions de Lucía Be. ¿La clau? Una barreja d’humor i situacions quotidianes adornades amb dibuixos, fotografies i records plasmats en paraules. No me da la vida.

Diario de una dama sobrepasada és el nou llibre de Lucía Be, una periodista que va deixar la seva feina per anar-se’n a viure a un poble apartat i que ara es defineix a si mateixa com a «comediant, dibuixant, dissenyadora i barretaire en les seves estones lliures».

En aquest diari de 160 pàgines, compost de trossets de la seva vida que va anar recopilant en notes de mòbil i llibretes, Lucía ens obre les portes als seus drames i lluites diàries amb el temps i amb les seves pròpies pors. I aquest és, precisament, el seu encant: és impossible no veure’s reflectit en les situacions i «neures», com les anomena ella, que descriu. I si al llegir-lo no penses en tu mateix ho faràs en totes les vegades que vas haver d’aguantar la histèria de la teva millor amiga o de la teva germana o de la teva mare.

Tindràs tanta empatia amb l’autora que no et sentiràs tan culpable la pròxima vegada que et passis el dia ajornant coses o quan diguis allò d’«avui aniré a dormir d’hora» i a la una del matí continuïs despert amb el mòbil a les mans. Ens passa a tots, admetem-ho. I encara que no es tracta d’un llibre d’autoajuda, et deixarà alguns savis consells, adornats amb una bonica il·lustració. Per exemple: «Quan creguis que el món s’enfonsa, queda amb una amiga per arreglar-lo». O: «Aprofita l’ara, estima’t. Abraça els teus mixelins i els teus ossos». Perquè Lucía defensa que «està bé llevar-se tard, fer-la bona, plorar sense saber per què» i que s’ha d’aprendre a afrontar amb humor aquells dies en què l’únic que pots pensar és: «Necessito un ctrl+z a la meva vida». El diari de Lucía Be és una oda a les imperfeccions i també als savis consells d’una mare, a les ocurrències dels nens, a les pel·lícules que en muntem, a fer bescuits amb plàtans passats per combatre l’estrès... En definitiva, a tots aquells moments que ens «donen vida». —