El Periódico - Català - On Barcelona
- Bar Thonet
Albert Ventura recupera el Torino, el lloc d’entrada de l’aperitiu italià a Barcelona el 1902
Albert Ventura recupera el Torino, on el vermut es va fer popular.
El primer que sedueix de la Graella Room Bar Thonet és la façana modernista: els vidres emplomats, les fustes decorades i sinuoses i el rètol contundent. Inaugurat el 1902, s’ha posat en forma gràcies al xef Albert Ventura i a l’empresari Albert Taberner, que lidera el London Bar i del Bar Pastís, un home rescatador i fixador de la memòria. I al qual, sens dubte, li agrada la paraula bar.
Flaminio Mezzalama, gerent de Martini & Rossi a Espanya i Portugal, va obrir en aquest lloc la primera vermute- ria de Barcelona, i és captivadora la menció perquè els besnets dels seus clients tornen a banyar-se en l’aperitiu. De la foscor al moble bar dels pares a la renovada brillantor a les lleixes.
Vaig escriure per primera vegada sobre l’Albert el 2005, quan em va donar la benvinguda al soterrani en el qual segueix (el restaurant Coure) i he explicat la majoria de les seves aventures, algunes de triomfals; d’altres, tempestuoses. Respecte del Bar Thonet, no n’és assessor, sinó copropietari, i aquesta és la garantia de la perdurabilitat.
Des de l’obertura, hi he menjat i hi he sopat –amb el parèntesi d’un mes– i he vist més ordre a la sala: la barra de 34 metres (nuclear, l’espinada de la casa) i el menjador del fons, sense comptar l’entresolat, encara desocupat.
Del primer dia, aplaudeixo la terrina de bonítol amb tomàquet (per portar de pícnic), el verat marinat amb escabetx de llenties (una mica dures) i el panet amb secret ibèric i formatge Payoyo. I deixo a banda la broqueta de lletó perquè és dur: L’Albert hi està d’acord i l’ha canviat.
Són plats en què batega allò popular: «Vull fer una cosa molt nostra, molt d’aquí, anar deixant un receptari. M’interessa el model de la Bodega 1900». Sempre Albert Adrià donant empenta als clàssics (molts Alberts en la crònica). En el segon round, faig un torcebraç al pop
amb causa i maionesa de kimchi (molt bo) i pregunto arran de les paraules de l’Albert (Ventura): ¿per què no pop amb patates i maionesa picant?
Cintia Alonso atén amb diligència: provo una copa de La Traviesa 2017 i una altra d’Orto 2016. Em quedo amb el Montsant. Els platerets desfilen per la barra de la mà d’Aníbal Ginesta, cap de cuina. Polzes a dalt: la croqueta de pollastre (no és la primera vegada que ho escric: al podi croqueter), els bunyols de bacallà, l’escalivada amb sardina fumada (de Perelló), les mandonguilles amb sípia i aquesta truita de patates poc quallada. No hi incloc l’esqueixada, perquè el bacallà és fred. He demanat els macarrons del menú (migdia: 15 euros) i són bons i haurien de passar a la carta, tot i que (re)pensats per perdurar. De postres, peres al vi, per si necessitava una cosa lleugera.
Lloc singular, decorat per Ricard de Capmany, anomenat primer BarTorino, per passar a ser denominat Petit Torino (Flaminio Mezzalama va traslladar el nom al local del passeig de Gràcia), identificat a continuació com a Graella Room i, en aquest moment, Graella Room Bar Thonet. ¿No se us ha ocorregut una identitat més llarga?
L’esperit vermuter hauria de ser reforçat, espremut, visibilitzat. En dies d’èxtasi en vermell (més que blanc), ¿com és que no traieu rèdit comercial al quilòmetre 0 del vi aromatitzat? Si no ho feu, se us apareixerà el fantasma (embriac) de Flaminio Mezzalama. —
PER LA BARRA DE 34 METRES DESFILEN UNS BUNYOLS DE BACALLÀ DE PREMI