El Periódico - Català - On Barcelona
Michael Moore (foto) o com fer carrera tocant-se els nassos.
Michael Moore estrena ‘Farenheit 11/9’, que denuncia les destrosses que està provocant Trump als EUA i es pregunta com reparar-les. Un nou documental del director que mostra les misèries de les institucions del seu país
AMichael Moore l’han anomenat manipulador, trampós, propagandista, populista, narcisista i demagog; de les seves pel·lícules han dit que simplifiquen els fets, que no contrasten fonts, que adopten punts de vista esbiaixats, que es recreen amb el xantatge emocional i que, en el fons, no fan més que predicar als conversos. I és probable que totes aquestes acusacions tinguin alguna cosa o molt de certes. Però el documentalista de més èxit de tots els temps –les dades de taquilla i els índexs de notorietat pública justifiquen que se’l descrigui així– cal reconèixer-li alguna cosa: no li ha tremolat mai el pols a l’hora de treure a la llum totes les misèries de les institucions nord-americanes, tot i que això provoqués l’emprenyament dels sectors més conservadors de la política i la societat del seu país i el convertís en blanc d’intents d’agressió i amenaces de mort. Ara, Moore torna a la cartellera amb el seu nou treball, Fahrenheit 11/9, en el qual es pregunta com és possible que Donald Trump arribés a la Casa Blanca i què caldrà fer per reparar tot el mal que ha fet. Una bona ocasió per repassar el més destacat de la seva obra. —
1. ROGER YYO (1989)
La ciutat natal de Moore, Flint (Michigan), es va veure sumida en la pobresa a mitjans dels anys 80 després que el tancament de les plantes de producció de General Motors portés 30.000 persones a l’atur. Aquesta pel·lícula documenta la quixotesca investigació duta a terme pel director per demanar explicacions al president de la companyia.
2. BOWLING FOR COLUMBINE (2002)
L’obra que el va donar a conèixer a tot el món i que el va fer guanyar la reputació de justicier antifeixista era un furibund lament per l’obsessió dels nordamericans per les armes i un argument sobre totes les morts que es podrien evitar controlant el seu ús. Des que la va estrenar, els tirotejos en instituts no han fet més que augmentar.
3. FARENHEIT 9/11 (2004)
La que continua sent la seva pel·lícula més famosa es va dedicar a atacar frontalment a George W. Bush, a airejar els draps bruts de la seva administració i a delatar els vincles entre la seva família i la de Bin Laden. Va deixar especialment clars tant la seva capacitat per persuadir i el seu efectiu sarcasme com el seu vessant més enredaire i exhibicionista.
4. SICKO (2007)
Denúncia contra el sistema de salut i la sanitat privada nordamericanes que obliguen els nord-americans a acceptar llocs de treball horribles simplement perquè els proporcionen assegurança de malaltia, mentre les companyies d’assegurances perpetuen els seus abusos gràcies als fons que aporten a les campanyes electorals per comprar els polítics.
5. CAPITALISME: UNA HISTÒRIA D’AMOR (2009)
Sobre el paper, el missatge era que el capitalisme és dolent. No obstant, la pel·lícula se centrava menys a defensar el socialisme que a denunciar els excessos comesos pel sistema bancari als EUA i, en realitat, a explicar més o menys el mateix que Moore ha explicat sempre: les maldats de la superestructura economicopolítica.
6. ¿QUÉ INVADIMOS AHORA? (2015)
Moore, de viatge per diversos països europeus per apropiar-se de les seves polítiques socials i traslladar-les després als EUA. Vèiem el director amb la bandera de barres i estrelles, preparat per clavar-la a terra estranger, parodiant així la necessitat ianqui de plagiar i polvoritzar altres cultures.