Garden Pizza i Can Pizza, dues noves pizzeries top.

Amb poca diferència, han obert dues pizzeries que tenen molt en comú, com ara les masses amb llargues fermentacions

Conjunció pizzera: han obert alhora, els seus responsables són hotelers experimentats, l’una i l’altra són a 1,5 quilòmetres i totes dues reben llum a raig de claraboies. Garden Pizza, de Rafa Panatieri i Jorge Sastre. Can Pizza, d’Isaac Aliaga, Lollo Vuoturni i els germans Max i Stefano Colombo. També tenen en comú: bons preus, masses amb fermentacions llargues i elaboracions superiors i de temporada, amb carbassa, per exemple. He disfrutat com un senglar furgant set pizzes (i entrants i postres) en dos dies.

Dia 1: Can Pizza, en un carreró al costat de la Sagrada Família, protegit del bullici turístic. El quart de la família i el primer a Barcelona (el Prat, Molins de Rei i Vilanova i la Geltrú). Isaac Aliaga (copropietari de l’arrosseria La Zorra, a Sitges) tenia la discreta intenció d’obrir un xiringuito a la platja del Prat i ha acabat sent un especialista en rodes pastades.

Stefano (Xemei, Bar Brutal i King Kong Lady, a l’Hotel Casa Bonay) es lamenta entre rialles: «¡Cada dia més merder! ¡Només volíem un xiringuito!». Les peces clau són Lollo i Max, el primer, pizzer; el segon, cuiner i responsable dels calamars fregits (i amb la sàlvia socarrada) i el bistec tàrtar, gustós, tot i que amb la carn

VAYA TRUFA: MOZZARELLA, PARMESÀ, CREMA DE TÒFONA, VICI PER MENJAR AMB LES DUES MANS

massa esmicolada. En ordre, l’amanida caprese, amb una burrata espectacular. Una focaccia de posa-me’n-un-quiloper-emportar-me-la i aquella porchetta, Miss Porchetta, amb mostassa i mel. Entre Porche i porchetta, la segona.

Amb Lollo, els bessons Colombo defensen una altra pizzeria a prop del Liceu: Frankie Gallo Cha Cha Cha. A cada establiment, Lollo, ¿masses diferents? La resposta: «Sí. Aquí busquem un gust més... que sigui fàcil de menjar i d’entendre. Més crunchy ». Fermentacions de 72 hores i forn a 350-360º. I cinc farines (00, soja torrada, semiintegral, integral i sèmola), «un coupage », diu Isaac. A Frankie, només són dos. Cada lloc, una especificitat. Allà utilitzen la biga, preferment de forn de pa; aquí, no.

¿Són molt diferents? L’estil és el mateix: vora alta i alveolada, massa que suporta sense xuleria, doblegant-se, que hi és però que no crida «eh, soc l’estrella».

Les quatre, sense reclamacions. Al Capone: tomàquet, ceba vermella, tàperes, burrata, orenga, alfàbrega. Jerry Tomato, amb varietat de tomàquets, és clar: la que prefereix Lollo. La de tardor: crema de carbassa, bolets i ruca fregida.

I Vaya Trufa, que considero guanyadora: mozzarella, parmesà, crema de trufa. Pannacotta i tiramisú per escurar amb la llengua els pots. Pocs vins a la carta: faig copes amb el vi negre tranquil Els Vinyerons, del Penedès.

«Aquest lloc té ànima», conclou Isaac. Va ser una impremta. El sostre transparent permet viure la primavera abans que ens perdem en la foscor hivernal.