Leto, retrat de l’escena rockera de la Leningrad dels 80.

La nova pel·lícula de Kirill Serebrennikov se situa a mig camí entre el musical, la història d’amor, el document històric i la denúncia política

Sobre el poder del rock’n’roll com a agent de rebel·lió se n’ha parlat tant que a hores d’ara s’ha convertit en un simple clixé, però Leto deixa clar que hi va haver un temps en què aquest poder realment significava alguna cosa. Inspirat en la vida real dels músics Viktor Tsoi i Mayk Naumenko, el nou treball del director rus Kirill Serebrennikov retrata l’activa escena rockera del Leningrad de principis dels 80, quan un grup de joves van desafiar les rígides tradicions soviètiques per buscar els seus models a Occident –Lou Reed, David Bowie, Iggy Pop, Marc Bolan, Blondie–, i van aplanar el camí per als severs canvis culturals que vindrien després.

Mentre traça la complicada relació creativa entre Naumenko i Tsoi –l’un, el mentor vingut a menys; l’altre, l’alumne que comença a eclipsar el mentor– i alhora els converteix en vèrtexs d’un triangle amorós sorprenentment tendre, la pel·lícula malgasta una passió i un idealisme juvenil totalment mancats de cinisme. Ha sigut rodada en blanc i negre, i inclou moments d’animació que evoquen l’estètica dels primers anys de la MTV i un personatge que trenca successivament la quarta paret per comentar l’acció o mostrar a càmera un rètol en què es llegeix: «AIXÒ NO VA PASSAR».

TEXTURES I ATMOSFERES

La idea és menys recrear el període amb exactitud històrica que evocar-lo tal com va existir en les fantasies dels que el van viure, i això explica que Leto

LA CINTA RETRATA L’ACTIVA ESCENA ROCKERA DEL LENINGRAD DELS ANYS 80

no presti tanta atenció al detall argumental com a la creació de textures i atmosferes. Serebrennikov no es molesta a identificar molts dels personatges ni a explicar les circumstàncies que els van portar a unir-se; prefereix deixar que la càmera es passegi lliure entre festes de platja il·luminades per fogueres i vells apartaments en què els músics es troben per apreciar les cançons dels seus ídols i discutir el seu significat, i que visiti les sales de concerts estatals, en què un públic estric- tament vigilat era obligat a estar assegut i reprimir els seus impulsos de ball.

Considerada per si sola, Leto sembla acontentar-se a recordar amb nostàlgia un temps en què, diem, la dissensió portava conseqüències de veritable pes; no obstant, les circumstàncies que l’envolten demostren que les coses no han canviat tant. Serebrennikov es troba actualment en situació d’arrest domiciliari, acusat de frau, però probablement sigui per les seves opinions sobre el règim de Vladímir Putin. Ell és la prova que les pel·lícules sobre artistes que pateixen el menyspreu i la censura de governants repressors sempre són rellevants. —