John Parish, aliat de PJ Harvey, presenta disc amb cançons noves pròpies.

El fidel aliat de PJ Harvey presenta disc amb cançons noves pròpies, ‘Bird dog Dante’, en el cicle ‘Capricis de l’Apolo’

Des de finals dels 80, John Parish és fidel camarada de PJ Harvey, molt possiblement l’artista rock més important de l’últim quart de segle. Ell li va donar ales fitxant-la com a jove (18 anys) cantant, guitarrista i saxofonista d’Automatic Dlimini. Des de mitjans dels 90, ha coproduït alguns dels millors discos de Harvey, incloent el guanyador del Mercury Prize, Let England shake. Una mica menys coneguda, una mica injustament, és l’obra del mateix Parish, repartida entre discos de cançons –el primer, Dance hall at Louse Point, a duo amb PJ–, bandes sonores i obres instrumentals. El seu nou àlbum, Bird dog Dante, que dilluns, dia 26, presenta en el cicle

Capricis de l’Apolo, és una barreja de tot això.

Feia temps que Parish no cantava tant en un disc. «Jo mateix em vaig sorprendre cantant tant», explica. «La meva idea inicial era fer un disc que tingués cançons per una cara i instrumentals per l’altra, però van guanyar els temes cantats. Potser va ser resultat de l’última gira amb PJ Harvey, en què tots els membres de la banda érem convidats a cantar. Vaig tornar a agafar-li el gust». Aquesta última gira va ser la del disc The Hope Six demolition project, del que sembla sortit Sorry for your loss, duo amb Harvey extàtic i emotiu. «És un homenatge a Mark Linkous [el músic conegut com a Sparklehorse, mort el 2010]. Vaig escriure la lletra just després que morís, però no per fer una cançó, sinó per posar els meus pensaments per escrit. I al final em vaig veure amb ànim per cantar aquestes paraules».

MAL CAFÈ, BONA CANÇÓ

No sempre el detonador d’una cançó és una cosa tan greu com la mort d’un amic. Pot ser només una paraula curiosa llegida en algun lloc, una imatge agafada a l’atzar a la televisió o... un mal cafè de Starbucks. «Era tan dolent que no podia creure-ho. Una cosa així només hauria de portar-te a un enuig efímer, però a mi em va portar a escriure Rachel, sobre l’americanització de la cultura global».

Les cançons, o els prototips de cançó, et poden agafar en qualsevol part i s’ha d’estar preparat. «No faré publicitat d’Apple perquè l’iPhone m’ha donat problemes, però he de dir que Notes de veu és una gran aplicació». Hi va gravar els cors d’Aldous Harding a Rachel: ella va cantar al seu mòbil mentre escoltava la maqueta en el de John.

Harding (si no la coneixes, soluciona-ho ràpid) és només una de les moltes poderoses artistes femenines a qui Parish ha servit de productor/mentor. «Tot això va començar amb PJ Harvey, això segur. És normal que altres artistes amb una intenció semblant de sonar crues i personals s’acostessin a mi». Entre elles, Jenny Hval, This Is The Kit o la mallorquina Maika Makovski, amb qui va treballar a Maika Makovski (2010) i Chinook wind (2016). «Estic orgullós, sobretot, del segon. Maika tenia un munt de bones idees i, entre tots dos, vam aconseguir unificar la visió. M’agraden els àlbums cohesius més que els que sonen a un artista diferent a cada cançó». —