El Periódico - Català - On Barcelona
La iraniana Tres caras (foto) s’endinsa en una societat masclista.
‘Tres caras’, la quarta pel·lícula que Jafar Panahi roda des que el règim iranià li va prohibir fer cine, és alhora una ‘road movie’, una intriga detectivesca i una reivindicació feminista
Malgrat que el 2010 el règim iranià el va sentenciar a sis anys de reclusió i el va inhabilitar per fer pel·lícules fins al 2030, Jafar Panahi ha aconseguit continuar explicant històries filmades; i la necessitat d’esquivar el càstig ha fet que les seves obres no siguin ficcions ni documentals i que, amb gran enginy, posin en qüestió la seva pròpia naturalesa cinematogràfica mentre mediten sobre les insuportables restriccions contra les quals han sigut creades.
A Tres caras, la quarta de les seves pel·lícules en aquest període, Panahi tor- na a inspirar-se en experiències pròpies, però en tot cas desvia el focus de la seva falta de llibertat per posar-lo en la censura i l’opressió que oprimeixen els seus conciutadans; i això, paradoxalment, la converteix en la seva obra més lliure des que li va ser imposada la prohibició.
En els seus primers compassos, veiem el director al costat de l’aclamada actriu Behnaz Jafari –tots dos s’interpreten a si mateixos– en un viatge per carretera a una remota regió del nord-oest de l’Iran per investigar el misteriós vídeo que han rebut, les imatges del qual semblen mostrar el suïcidi d’una adolescent amb somnis de ser actriu. Però, ¿la mort és de debò o és un muntatge? Com de costum en el seu cine recent, Panahi trasllada la pregunta a l’àmbit de la pel·lícula mateixa –¿què és real i què és fictici en el que estem veient?; i aquí, a més, complica aquesta qüestió amb una altra,
LA CINTA S’ENDINSA EN UNA SOCIETAT QUE DONA A LES DONES MENYS VALOR QUE AL BESTIAR
plena d’autocrítica: ¿És immoral o manipulatiu escenificar la ficció per fer-la semblar no-ficció?
DEÏFICACIÓ DELA MASCULINITAT
Tot i que fascinant, això sí, l’enigma esmentat és només una excusa perquè Tres caras ens mostri els viatgers interactuant amb els locals, i comprovant com aquests deïfiquen la masculinitat i el patriarcat, ja sigui amb supersticions estúpides –com enterrar el prepuci dels nens circumcidats per determinar el seu futur– o amb accions que causen un terrible sofriment. I perquè a poc a poc s’endinsi en una so- cietat que priva les dones de la possibilitat de decidir el seu propi futur i que, en general, els atorga menys valor que al bestiar, i que també reflexioni sobre l’ostracisme que els artistes pateixen en certes comunitats i la necessitat de deixar-los florir.
Mentre fa tot això, la pel·lícula avança a un ritme pausat i amb actitud afable i gairebé jovial. Però, després d’aquesta aparent placidesa, Panahi oculta un consistent pòsit de melancolia i impotència. Una vegada més, doncs, és complicat categoritzar les històries que el cineasta iranià explica. I això és el menys important. El que importa és que les continuï explicant. —