CELEBRACIÓ DE CAP D’ANY

31 de desembre. A partir de les 21.30 h

Per rebre amb bon peu l’any nou, l’avinguda Maria Cristina, plaça Espanya i la Font Màgica de Montjuïc seran l’escenari d’un gran espectacle multimèdia que combinarà llum, aigua i foc, a càrrec de la companyia francesa Groupe F.

Són moltes les festes de Cap d’Any als barris: a La Marina (Casa del Rellotge, 21.30 h), al Foment Hortenc (21.30 h), al Poble Espanyol (22.30 h, 40 euros) i al casal de Font d’en Fargues (poc abans de la mitjanit).

Està clar que David Robert Mitchell és un cinèfil nostàlgic. Si a la primera de les seves pel·lícules – El mito de la adolescencia (2010)– va retre tribut a les pel·lícules de John Hughes i a la segona –It follows (2014)– va oferir un dels més brillants homenatges al llegat cinematogràfic de John Carpenter, parlar ara de la tercera sense esmentar si més no El gran Lebowsky, Mulholland Drive, El llarg adeu o Puro vicio seria com intentar menjar-se un frankfurt sense embrutar-se els dits de quètxup: a banda de resultar molt difícil, li trau- ria part de la diversió.

Lo que esconde Silver Lake està protagonitzada per Sam (Andrew Garfield), un fumeta que necessita una pinta i una dutxa amb urgència, i que sembla passar la major part del seu temps masturbant-se, jugant a la Nintendo i espiant les veïnes. Quan una d’elles desapareix, Sam s’embarca en una obsessiva investigació de punta a punta de Los Angeles que el conduirà a trobades socials extravagants, mansions de milionaris i túnels subterranis, missatges subliminars i codis ocults, productors de cine desapareguts i sectes new age, gossos morts i assassines amb cara de mussol.

COM UN PERSONATGE DE VIDEOJOC

Gairebé com si fos un personatge de videojoc, haurà de resoldre endevinalles per accedir a una matrioixca de mons

PERSONATGES EXCÈNTRICS I GIRS ABSURDS ET MANTENEN AMB LA BOCA OBERTA TOT EL FILM

ocults; i en el procés, mentre el droguen i el colpegen i li disparen, la seva vida potser cobrarà sentit.

Que consti que no es tracta d’un misteri particularment dotat de capacitat per generar tensió ni del tipus de maquinària narrativa de precisió que sol caracteritzar el cine negre. Mitchell el farceix de nombroses pistes falses, i d’interrogants destinats a ser-ho per sempre, i de personatges suposadament rellevants que de sobte desapareixen per no tornar.

El que se’ns proporciona a canvi és la quantitat suficient de girs argumen- tals absurds i personatges excèntrics per mantenirnos bocabadats durant 140 minuts de metratge. Mitchell, així mateix, ens sumeix en un estat permanent de neguit gràcies a l’hostilitat que extreu d’escenaris en aparença mundans, a la seva predilecció per un humor que provoca més desconcert que rialles i a un antiheroi protagonista, Sam, propens al ‘voyeurisme’ i els atacs de ràbia desmesurats. I sobretot, a tots aquells moments increïblement estranys que ens presenta, un rere l’altre i sense parar. ¿Com no sentir-se fascinat per una pel·lícula que inclou teories de la conspiració amagades en caixes de cereals i un pianista que assegura haver compost totes les cançons famoses de la història, des de Smells like teen spirit fins a I want to know what love is? —