Bodega Carol

Abundància d’embotits i tires cruixents de cansalada viada que fan posar nerviosos els cardiòlegs ROSSES, CREPITANTS, EL CONTRAST ENTRE LA CROSTA BRUNYIDA I LA BLANOR DEL MAGRE

Posa nerviós el teu cardiòleg.

Aquesta crònica es compromet. Els sotracs sociopolítics que patim són tremebunds, però les dietètiques van a poca distància amb la insistència dels maratonians. Els negocis dels flacs engreixen: si no t’anomenes healthy, ho tens cru per prosperar. El porc és subversiu, perseguit pels cardiòlegs, algunes religions i els falsificadors de la realitat, que inventen embotits vegans. Per suportar l’empenta de quinoes i kales, els derivats porcins.

El text dona suport a la benignitat de la rosta –sí, estimat malastruc, sé que s’ha de menjar amb moderació–, que és el biomanán dels intrèpids.

A la recerca d’assessorament, recorro a Alberto García Moyano, defensor del greix (a més d’advocat professional) i copropietari de la Bodega Carol al costat de Shawn Stocker. El supervendes de la Carol és la rosta de Sòria («en surten entre 25-30 quilos a la setmana»), d’imponent presència gràcies l’intens treball de càsting d’Alberto, aka En Ocasiones Veo Bares, i Shawn, activista del Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri.

Després d’entretenir-me amb la no decoració, els 3.000 clauers que pengen, els tres homes que la fan petar amb cerveses sense treure’s els tabards, la foto de Chiquito de la Calzada, escolto les explicacions de Pep Forés, el responsable de l’establiment: «En una paella amb mig dit d’oli, hi col·loco les tires estirades. Les vaig girant. Foc lent, 5-7 minuts; i fort, deu minuts». La Marca de Garantia Rosta de Sòria (MGTS) defensa una altra recepta, amb la cotna («canònica», apunta Alberto) cap a baix per fixar les bombolles. Amb la màquina tallaembotits, Pep talla cintes menys gruixudes, cosa que redueix el temps de fregit.

Rosses, crepitants, el contrast entre la crosta brunyida i la blanor del magre i la cansalada. En menjaria una tona si tin-

guessin amputats els remordiments.

Cansalades viades de porc de raça duroc adobades amb pebre vermell i sal i assecades. El seu proveïdor és Hermanos Giaquinta, una de les vuit empreses de l’MGTS. Desconcerta que al web de l’MGTS no hi aparegui informació sobre la raça, l’alimentació, l’edat dels animals...

Demano a Alberto una llista rostera de Barcelona: Rincón de Soria, Lauria-2, Mesón Castellano i Bar La Terrassa. Hi sumo la taverna El Viti, les bones porcades de la qual tenen les vores més inflades.

A la Carol hi ha intel·ligència hotelera: «Volíem oferir coses fora del circuit». Com les bestials madeixes (intestí de be, raresa a la profilàctica Barcelona) i les cuetes porcines, un entreteniment espetegant. «Ens agraden les coses boges, especials». No tenia sentit, explica Alberto, penjar pernils perquè en molts llocs ofereixen potes excel·lents, que els seus clients no poden pagar. Aquest és un lloc humil, popular, compromès amb el barri.

He començat amb un vermut de la casa (amarg, bé) i he seguit amb una copa de la garnatxa Ulldemolins. Sobre el barril, carns fredes non stop, servides sobre paper parafinat: llardons de Cadis, carn mechá, botifarró de fetge i una cecina de Lleó per rugir (acudit dolent) a preu de ha-ha-ha.

¿Per què no completar l’experiència porca amb morro i cotnes? I, per postres, una coca de llardons. —