LA DIRECTORA EXPLICA LA HISTÒRIA A PARTIR DE L’OBSERVACIÓ

quaç, Garagiola explica la seva història sobretot a través de l’observació, i l’avenç narratiu té lloc menys a partir dels breus intercanvis que del llenguatge del cos, accions aparentment no relacionades entre si i motius recurrents com els àpats familiars, que comencen sent moments en què la tensió podria tallar-se amb un ganivet però després es converteixen en situacions més afables. I també el paisatge es converteix en el reflex d’aquesta evolució; a través de plans oberts, la directora captura la majestuositat de l’entorn sense romantitzar-lo en excés, i retrata la naturalesa com una cosa freda i inhòspita al principi, però violenta i destructiva després i, finalment, més conciliadora.

TÍPIQUES INSEGURETATS MASCULINES

El procés que la relació segueix en el seu camí cap al terreny de la redempció, no és sinó una variació del mateix que ja ens han explicat nombroses ficcions prèvies. Menys comú, això sí, és l’habilitat que Garagiola exhibeix a l’hora de capturar els matisos d’unes dinàmiques i unes inseguretats típicament masculines, i a la d’explorar-les sense caure en sentimentalismes. En aquesta comesa compta amb la valuosa ajuda dels seus dos intèrprets principals, Germán Palacios a la pell d’un home carismàticament ombrívol i lacònicament ferotge fuetejat per la culpa, i el debutant Lautaro Bettoni – que suporta amb aplom una gran càrrega emocional–, que fa el paper d’un jove amb un el dolor interior que avança inexorable entre capes d’instint autoprotector. —