LA SEVA NEGATIVA A CONVERTIR LA FI DEL MÓN EN FONT D’ESTRÈS LA CONVERTEIX EN ÚNICA

es: el cap (Bill Murray) espera que la plaga es reverteixi per si sola; el seu assistent (Adam Driver) està convençut que «tot acabarà malament».

Quan els seus veïns morts comencen a reanimar-se, resulten estar àvids no tant de sang i fetge com de luxes quotidians com la wifi, el bon cafè i el chardonnay. Dit d’una altra manera, Los muertos no mueren té una idea de fons –que l’afany consumista ens ha convertit en despulles– no precisament original; ja la va desenvolupar George A. Romero a Zombi (1978). Així mateix, no és una pel·lícula especialment sagnant o aterridora. Fa la sensació que Jarmusch l’ha utilitzat com a excusa per reunir un grapat d’amics i fer-los desfilar per la pantalla –Tom Waits, RZA Iggy Pop, Tilda Swinton com a propietària de funerària que exerceix de samurai–, en la pell de personatges del tot conscients de viure dins d’una pel·lícula de Jim Jarmusch.

UNA PEL·LÍCULA AMARGA

En tot cas, un aire d’ombrívola desolació se’n va apoderant. És una pel·lícula notablement amarga, especialment considerant que en el passat el seu director sempre s’ha mostrat profundament afectuós amb les idiosincràsies humanes i que aquí, en canvi, es mostra convençut que mereixem la nostra pròpia extinció. I no passarà gaire temps abans que ens vegem obligats a recollir els fruits de l’arrogància, la cobdícia i l’estupidesa que hem sembrat. Preparem-nos perquè, sí, tot acabarà malament. —