Tamino, pop alternatiu amb aromes àrabs

L’ascendent cantautor pop arriba a La [2] d’Apolo amb aires de quasi estrella. Porta a Barcelona la seva barreja de pop alternatiu i aromes tradicionals àrabs

Amb aquesta veu profunda i elàstica, Tamino-Amir Moharam Fouad, més conegut com a Tamino, a seques, podria cantar qualsevol cosa i convèncer. Però les cançons del disc Amir són qualsevol cosa menys qualsevol cosa: notable pop malenconiós entre les modernes influències alternatives (Jeff Buckley, Radiohead) i les aromes àrabs ancestrals; guitarres elèctriques barrejades amb el llaüt àrab o un tipus de flauta anomenada ‘ney’; Occident i Orient entrellaçats en sumptuosa harmonia.

Temes com Habibi, Persephone o Indigo night –aquest últim, amb baix de Colin Greenwood, de Radiohead– fan créixer cada dia el club de fans de Tamino, que fa un any no aconseguia apaivagar el soroll de fons al Secret Vida de Vilanova, però arriba

«ÉS COM SOC. LA MELANCOLIA ÉS UN DELS MEUS TRETS», CONFESSA EL COMPOSITOR

a La [2] d’Apolo aquest divendres, dia 13, amb aires de gairebé estrella. Ben aviat, segurament, haurem de treure el «gairebé» per referir-nos a ell.

Encara que la seva veu sona a revelació, Tamino es considera, abans que res, compositor, i cantant després. «Per a mi la composició és el més important i misteriós», ens explica via telefònica. «És difícil entendre com neix una cançó. De vegades, sorgeix una cosa només de tocar una mica la guitarra. Altres vegades, d’una frase que tenia apuntada en una llibreta. El que passa entre aquesta primera espurna d’inspiració i el resultat final no em deixa de semblar un misteri».

I, pel que sembla, tampoc té ganes de resoldre’l. A Tamino li costa una mica, no sembla agradar-li, parlar de les seves pròpies cançons; com si analitzar-ne els processos en excés anés a acabar amb aquesta màgia que fa néixer la música. «No m’agrada explicar les meves cançons», assenyala. «És millor que la gent en faci les seves pròpies interpretacions».

Que hauran d’incloure, necessàriament, malenconia, tristesa i pesar. Tamino hi neda a consciència; ara mateix és difícil imaginar un tema disco (ni tan sols dels tristos) sortint de la seva veu i les seves mans. «Tot això sempre ha estat amb mi. És com soc. La malenconia és un dels meus trets».

Aquesta tristesa és també característica de la música àrab. Tot i que va créixer a An- vers, Tamino mai va perdre el contacte amb les seves arrels egípcies i libaneses. «La meva mare és belga i el meu pare és egipci. Es van separar quan jo tenia tres anys. Em vaig quedar amb la meva mare a Anvers, però ella mai em va allunyar de les meves altres arrels. A la meva mare li

agradava tota classe de música, incloenthi l’àrab, que escoltàvem a casa tot el temps. Em posava també cançons del meu avi, Moharam Fouad, una veritable estrella a Egipte. Tot això es va quedar dins meu».

La seva primera epifania musical va arribar, no obstant, amb el disc Imagine, de John Lennon: «Jo devia tenir vuit anys llavors –explica–. Va ser començar a escoltar aquestes cançons i sentir que alguna cosa feia clic dins meu. Va ser la primera vegada que em vaig proposar saber alguna cosa d’un artista. Vaig passar de ser un oient passiu a interessar-me activament per la música».

Amb 11 o 12 anys, Tamino es va retrobar amb el seu pare, i va començar a aprofundir també en la tradició musical àrab: «Em va ajudar a aprendre’n molt. Ell també havia sigut músic, però ho va tenir difícil per ser fill de qui era. Si jo hagués començat a fer carrera a Egipte, i no a Bèlgica, segurament m’hauria passat igual. M’haurien vist com el net de Moharam Fouad».

LA CONNEXIÓ RADIOHEAD

En lloc d’això, se’l veu, sobretot, com un hereu de Jeff Buckley i Thom Yorke, una cosa que no desdenya («soc admirador de tots dos, clar»), però també sembla que comença a cansar-lo. Parlar de Radiohead sembla inevitable: al cap i a la fi, hi comparteix baixista. Colin Greenwood va voler conèixer-lo després de quedar impressionat per un concert seu a Anvers i es va forjar una connexió instantània. «Li vaig preguntar si volia tocar en el meu disc, una mica arriscadament, però per sort va acceptar. Després va passar a formar part de la meva banda de directe».

El directe és part essencial del seu projecte artístic. O part, més ben dit, transcendental. Tamino vol que cada actuació sigui única i significativa, tant per a ell mateix com per al seu públic. «No portem res pregravat. És tot real. I bastant minimalista. Crec que en un paisatge cultural com l’actual, on tot és tan prefabricat, una proposta tan orgànica com la nostra resulta refrescant. La gent sap apreciar-ho i ho celebra».

Sobretot quan sona Habibi, una cançó que, diu Tamino, «ja no és de Tamino». ¿A què es refereix? «Significa molt per a molta gent. Segons tinc entès, ha començat a sonar en bastants funerals. La gent hi recorre en moments difícils. Ja no és meva». —

Tamino.