El Periódico - Català - On Barcelona
SORTIR DE CASA
És divendres, de manera que mentre molts parlen de què faran per sortir (de festa), d’altres debaten què poden fer perquè no els facin fora (de casa). Perquè els divendres, a dos quarts de set de la tarda, se celebren les assemblees del (heroic) Sindicat de Llogaters al Centre LGTBI del carrer de Calàbria. I en aquesta sala hi ha trenques de drap, abrics amb folre de xinxilla, anoracs esportius, armilles reflectores del sindicat, impermeables de color violeta d’una empresa de missatgeria d’economia veritablement col·laborativa (i no de l’altra farsa). Tan diversos com els seus abrics són els casos que han portat. Una exploració a la sala es tradueix en la pregunta que s’ha de fer qui arriba a una presó: ¿què t’ha passat per acabar aquí? Però no què has fet, sinó què t’han fet. «Tot el que és dolent ens passa per sortir de casa», va escriure Blaise Pascal. Doncs imagina’t el que passa quan te’n fan fora. «Quan som aquí, ja no estem soles», diu la dona que introdueix l’assemblea. I d’això va tot. De verbalitzar el problema, rebre consol, donar empara legal, tramar accions contra fons voltors i carronyaires individuals personant-se en les seves propietats. Per fer-ho, mentre a Berlín es regulen els preus i a la nostra ciutat s’expulsen 30 famílies en una setmana (115 a escala estatal), es necessita un sindicat més fibrós, amb més afiliats, amb més veu i més altaveu.
IL·LEGALS A LA SEVA PRÒPIA CASA
Això és tot el que passa més enllà dels anuncis de telefonia, l’encesa dels llums de Nadal, el nou model de telèfon, la discussió sobre el segon capítol de la tercera temporada d’aquella sèrie ambientada a Chicago i el daltonisme de banderes. Molts dels avui presents ja estan fora de contracte. És a dir, a ulls dels seus propietaris, són il·legals dins de la seva pròpia casa. Per torns s’exposen casos. Hi ha penúria i eufòria. Perquè aquell veí que feia dos anys que lluitava sembla que ja ha trobat una solució (i ja no s’ha d’anar a Vic, encara que «hi podríem anar a menjar paella igualment»). Però també mans que s’aferren als anoracs posats sobre els genolls quan una altra noia plora després de dir: «Però jo no me’n vull anar. És casa meva».
Les tàctiques de mobbing són les de sempre. No exposaré casos concrets d’aquesta assemblea, però jo en vaig explicar algunes pràctiques a la meva novel·la Rayos: escombraries als portals, tapiat de pisos adjacents per acumular-hi porqueria, ascensors que misteriosament no funcionen (en pisos on la gent gran ja no pot pujar escales). Recordo un cas del Raval de renda antiga que vaig recollir en la meva ficció. A un avi malalt el despertaven de matinada i una veu li xiuxiuejava al telèfon: «Et farem fora».
DEIXAR-TE FORA DE LA VIDA
Això no és un debat sobre la guerra civil en un país exòtic que només hem vist a Google Earth o a la tele. I amb aquest tema es dona el biaix cognitiu de la persona que, quan li posen una escaiola, només veu escaioles pel carrer. Tots en tenim un cas a prop. Només hem de mirar. Les instruccions arrenquen amb una cosa senzilla: anar al Registre de la Propietat i comprovar qui n’és el propietari. Qui duplica el lloguer, qui rebota els pagaments, qui es desentén d’aquella caldera que ha rebentat, qui et vol deixar fora de la vida. —