El Periódico - Català - On Barcelona
UNA PLACA PER AL WATUSI
Fa més de 2.000 anys, Cató el Jove passejava per Roma amb un col·lega. Aquest li va comentar si no li semblava injust que no hi hagués a tota la ciutat ni un monument en homenatge a la seva carrera. El col·lega, equivalent d’aquests presumptes amics que et diuen que algú ha parlat malament de la teva novel·la a Twitter, no va tardar a rebre la resposta: «Prefereixo que els meus contemporanis romans es preguntin per què no m’aixequen una estàtua que la posteritat es pregunti per què me la van aixecar». Fa menys d’una setmana, es va convocar una lectura festiva d’homenatge a l’escriptor Francisco Casavella, per penjar una placa amb el seu nom, la seva data de naixement, la de defunció, i una definició: «Escriptor del barri». Així que som aquí, a l’Espai Calàbria 66, on es cargolarà la placa, escoltant l’exquisida selecció musical de Barracuda i saludantnos. Il·lustres com Jordi Costa, com Jaime, com l’amo del bar Prize, també conegut com La iguana perquè al fons del local vivia un saníssim exemplar d’aquest rèptil. Se succeeixen les cançons i ens assalten les lectures. La prosa de Casavella és contagiosa com un riure en una nit d’aniversari. Llegeix Víctor Recort i Victoria Bermejo i Carlos Zanón i Pilar Romera. Llegeix Marcos Ordóñez, la veu en off d’un món millor, i després de llegir li dedica, amb la seva veu de baríton, unes paraules: «Falta un arbre», diu. «Com sabia Casavella detectar les portes de l’alegria», diu. I als ulls d’algú es podria filmar un documental sobre les cascades d’Iguazú.
HI ÉS I NO HI ÉS
També llegeixo jo. Barracuda em presenta com el «primo». «Mai m’havien presentat amb un insult», dic, per treure-li ferro a la cosa. «El primo. Això soc. Un primo», la meva falsa modèstia pasivoagresiva. Intento explicar alguna cosa. Avui Casavella hi és i no hi és. Hi és, perquè posaran una placa. Hi és, perquè els que llegeixen anirem a prendre alguna cosa carregant els exemplars dels llibres que hem recitat, així que hi serà, també, sobre les taules de zinc de les terrasses a l’hivern. I vull llegir una cosa sobre el que hi ha i no hi ha. Sobre el que ha desaparegut, però segueix aquí a través de la llegenda. O de la fe. O de l’art. O de la tornada.
Obro Lo que sé de los vampiros, amb el qual va guanyar el premi Nadal, i llegeixo aquell passatge on al Martín Viloalle el seu germà gran li explica que hi ha qui diu que els ossos de calamar de la ria són ànimes de mariners morts en plena feina. El corrent els porta a la vora perquè els recordem. I es diu que en algun cas es tornen querubins i al cel que van. Martín mira els calamars fixament a veure si això passa. «Ho esperava, però no s’ho creia i llavors tampoc havia d’esperar-ho. ¿Què feia, doncs? ¿Ho esperava o no ho esperava? Si ho esperava i s’ho creia, se sentia més a gust, més còmode. Si no ho esperava, i per tant no s’ho creia, se sentia important, però molt inquiet. Desitjava la realitat d’aquesta brillantor no del tot certa». En aquestes estem.
¿Hi era o no hi era Casavella aquella tarda allà? Recorro al meu jo de 10 anys. Quan vaig llegir a la solapeta de l’exemplar d’El triunfo que l’autor havia treballat com a xòfer d’una vedete del Paral·lel. «¡Però, filliño, si no té carnet de conduir!», em va dir la meva mare. I jo vaig pensar: ni falta que li fa. No es necessita carnet per conduir una vedete. Només es necessita literatura. Hi era. —