El Periódico - Català - On Barcelona
L’ÚLTIMA CAMISA
Cinc minuts després d’entrar en aquell lloc, m’estaven mesurant el coll amb una cinta mètrica de color groc. Això no et passa cada dia. Només passa una vegada a la vida i l’ocasió ho mereix. Estic amb uns amics en una camiseria de (gairebé) 200 anys de vida. No és fàcil resistir tant temps a Barcelona, però encara és més improbable ferho al número 74 de les Rambles. Allà, un negoci antic, immutable, com un insecte atrapat en una bola d’ambre. Potser per això la Camiseria Xancó tancarà per sempre dos dies després, el 31 de desembre. Davant aquesta camiseria, les Rambles han mudat mil vegades. De quan es venien mimoses i margarides a l’hivern, branques d’ametlla a la primavera, gladiols a l’estiu, fins ara, que només es poden comprar gofres i jugadors del Barça de peluix (hi ha un Neymar Jr com penjat en una de les parades que resisteix mesos i demandes). Els aparadors de la Xancó anuncien una liquidació total amb ofertes al 50% de camises d’estampat de pota de gall i polos de cotó de tacte tovalloler. Els preus del lloc sempre han sigut bastant prohibitius, i són cars fins i tot rebaixats a la meitat, però ens hem permès aquesta última entrada triomfal. Amb la pèrdua d’aquest negoci es perdran no només camises i prestatgeries de fusta noble, sinó també paraules.
DES DEL «COLL PERKINS» AL «PUL·LÒVER SENSE MÀNIGUES»
Perquè aquí s’ha de parlar amb propietat. En pocs llocs es tornarà a formular el sintagma «coll Perkins» (aquest que no és ni rodó ni de cigne) aplicat a aquest jersei color celeste destenyit pel sol que espetega a la vitrina. I en pocs llocs es pronunciarà la paraula alpaca i menys encara, quan sostenim la peça a les mans, dues àvies vindran a palpar-la amb gest extàtic. Les mateixes, inclosa la dependenta, que ens corregiran una vegada i una altra quan diguem que això és una armilla. Perquè és cert, no ho és. Això és com anomenar esparver a un pardal o fatxa a un polític d’extrema dreta (bé, això últim no tant), perquè això no és una armilla, sinó «un pul·lòver sense mànigues».
Aquí no es potineja i s’amuntega aquest gènere amb obsolescència programada de tres rentats de rentadora. Aquí un no tria, sinó que pregunta. No busca, sinó que troba el que no sabia que buscava. Com en una llibreria, un ha de consultar els dependents, que furaran a les seves prestatgeries la teva peça. Si perquè et quedi bé t’han de mesurar el coll, ho faran.
La dependenta, malgrat negar-ho, és Pilar Satta. Li pregunto si és la responsable del local i ho nega, però és ella, dona de Tristan Xancó (que, va explicar Patricia Castán en aquest diari, va presidir l’associació de comerciants i fins i tot li va donar un premi a Gorbatxov), i porta rere el taulell mig segle, atenent en anglès i matisant materials. El meu amic li pregunta si és per culpa d’una pujada de lloguer i contesta, amb la perícia d’un ministre, que «hi ha molts factors en joc». També personatges com ella escassejaran cada vegada més.
Llegeixo en una crònica de José Ángel Montañés a El País que el 2014 Barcelona va catalogar una llista de 226 establiments emblemàtics. Des d’aleshores, ja n’han tancat 31. A la qual s’acaba de sumar aquesta camiseria. El destí d’aquesta ciutat sembla marcar-lo una petita estatueta bronzina de Colom assenyalant el mar que allà quedarà, envoltada per onades i onades de camises de colors cada vegada més destenyits. —