El Periódico - Català - On Barcelona
L’ART DE NARRAR SENSE TALLS
Va destrossar les quinieles dels Globus d’Or quan es va emportar els premis al millor drama i director. La nova ficció de Sam Mendes, ‘1917,’ es compon d’un únic pla seqüència. Repassem altres pel·lícules que van aconseguir una gesta narrativa similar
Bèl·lica
Gran Bretanya / EUA, 2019
Direcció
Sam Mendes
Repartiment
Dean-Charles Chapman, George MacKay, Daniel Mays, Colin Firth ra que els efectes visuals generats per ordinador són capaços de gairebé tot, una de les poques formes que els queden als directors per sorprendre i enlluernar són els plans seqüència o, per entendre’ns, aquelles preses sense talls sovint de llarga durada que solen combinar moviments de càmera i sofisticats treballs de coreografia o il·luminació a l’interior del frame. Un bon pla seqüència permet submergir l’espectador en l’univers de la pel·lícula, i així mateix poden utilitzar-lo com una eina efectiva per crear tensió dramàtica, dotar una escena d’espectacularitat i, és clar, demostrar-nos del que són capaços.
Totes aquestes utilitats queden en evidència a 1917, que avui arriba a la cartellera després de sorprendre als Globus d’Or amb els premis al millor drama i millor director.
Ambientada en plena primera guerra mundial, acompanya dos joves soldats britànics que viatgen darrere de les línies enemigues per entregar un missatge que podria evitar un atac mortífer contra centenars de companys, entre ells el germà d’un d’ells. El director Sam Mendes l’ha concebut en la
pantalla, i cada una amb el seu propi so– sobre una sèrie d’habitants de Los Angeles que conflueixen en la filmació d’una pel·lícula; totes transcorren en temps real al llarg de 93 minuts, i van ser rodades alhora utilitzant quatre càmeres VHS i, sí, sense talls. El director Mike Figgis va necessitar 15 intents per completar-les.
EL ARCA RUSA (2002)
Quan es parla de l’art del pla seqüència, 9 de cada 10 experts coincideixen que aquest enlluernador viatge oníric a través del museu Hermitage de Sant Petersburg és la pel·lícula a batre. Al llarg de 96 minuts que no contenen ni un sol tall, el director Aleksandr Sokúrov ens passeja per 300 anys de la història russa que interactuen entre si a mesura que uns 2.000 actors van creuant els salons i passadissos de l’aclaparadora pinacoteca.
LA CASA MUDA LA CASA SILENCIOSA
Tant els responsables de la pel·lícula uruguaiana original com els del remake nord-americà asseguren haver-les rodat en un únic pla-seqüència per capturar el terror d’una dona que prova d’escapar-se d’una vivenda potser encantada. No obstant, se sospita que almenys la primera d’aquestes posseeix talls en el metratge. La càmera digital amb què va ser filmada només podia gravar durant un màxim de 15 minuts seguits.
(2014)
Lluís Pessa explica que va conèixer Joan Brossa en una galeria de Barcelona. Pessa anava amb l’artista japonesa Fusako Yasuda, i aquesta li va mostrar al poeta una mostra de les seves obres que portava en una carpeta. Eran del llibre Aino. Al veure-les, Brossa va dir: «En el pròxim, jo vull ser-hi». Així es va iniciar una fructífera relació entre tots tres de la qual van sortir vuit llibres d’artista, entre el 1987 i el 1995. La Galeria Eude recupera algunes litografies d’aquells volums en l’exposició Capgirada i altres poemes, com un dels últims homenatges de l’Any Brossa, que va commemorar el 2019 el centenari del naixement del poeta català. A la mostra, també s’exposen poemes objectes i litografies de Brossa, i altres gravats que tant Yasuda com Pessa van fer per a llibres en col·laboració amb el poeta Pere Gimferrer i el compositor Josep Maria Mestes Quadreny (en aquest últim cas, també amb Dorota Zbikowska).
El procés creatiu de Pessa i Yasuda en aquests llibres eren paral·lels i independents. «Brossa no volia il·lustracions dels seus poemes, volia que cada un féssim el que volguéssim», explica el pintor. Així es
Capgirada i altres poemes
Galeria Eude
Consell de Cent, 278
Horari
De dimarts a divendres, de 10.30 a 13.30 i de 17.00 a 20.30. Dissabtes, de 10.30 a 14.00 i de 17.00 a 20.30 hores. Fins al 4 d’abril
Preu
Entrada lliure pot veure en el volum que dona nom a l’exposició, Capgirada (1995), que consta d’un poema de Brossa, tres litografies de Yasuda i tres més de Pessa. Altres llibres fruit d’aquesta col·laboració amb el poeta que s’exposen a la Galeria Eude són Tri (1990), Parèntesi (1991) i Deu gravats i una ombra de mà (1993).
Pessa, que es confessa «fan» de Jesús, Velázquez i Marlon Brando (va treballar fent cartells per a la MetroGoldwyn-Mayer), domina la tècnica del gravat, en especial la litografia. «La pedra ens ho ha donat tot», afirma. Considera Yasuda la seva deixebla. I ella, que viu mig any en la seva casa-museu de Tsuyama (Japó) i l’altra meitat a Barcelona, l’anomena «mestre excel·lent» en la presentació del llibre de Francesc Miralles Lluís Pessa (Àmbit editorial), la publicació del qual coincideix amb aquesta exposició. La fascinació mútua va fer que els camins creatius de tots dos es creuessin i continuessin units fins avui. —