¿QUI PUNXA EN AQUEST RESTAURANT?

Un restaurant no és una discoteca. Ho vam aprendre per força després del bluff dels restaurants lounge club o com coi es diguin, intents de fusionar taula i boîte que, sota un halo d’aparent exclusivitat, es van acabar convertint en efímers monuments a la vulgaritat. Afortunadament, d’aquest estil ara amb prou feines queden quatre espais mal comptats que atreuen guiris, futbolistes, nous rics i sopars d’empresa. No obstant, ha perdurat un tic que encara afligeix alguns restaurants: posar música house a tota hòstia durant el sopar, com si necessitessis David Guetta gronxant-se al timpà per disfrutar plenament d’un pollastre en pepitòria.

Els sopars house són una tortura. No pots menjar tranquil amb l’última d’Erick Morillo perforantte el cervell. Cada cosa al seu temps i al seu lloc. L’electrònica eivissenca i els llums de pub aniquilen qualsevol indici d’intimitat; les ràfegues de disco-funk enterren la conversa en una allau de pujades i falsets. ¿Com és possible que hi hagi gent que mengi a gust amb una playlist del Matinée en el fil musical? Per no parlar dels restaurants que contracten discjòqueis per amenitzar el sopar. Aquí no hi ha escapatòria: ¿com has de demanar al cambrer que abaixi el volum? En aquesta tessitura, em sorprèn que no s’hagi inventat encara una fusió d’estrella Michelin i Psicódromo. Un nou concepte, amb Nando Dixkontrol punxant Front 242 a un volum eixordador i narrant els plats als comensals amb el micro a la mà: «¡Ei, penya, ara arriben les esferificacions de GHB, el fals cebiche de tripi i el colomí amb escabetx de speed!». O es fa bé o no es fa. —

EM SORPRÈN QUE NO S’HAGI INVENTAT UNA FUSIÓ D’ESTRELLA MICHELIN I PSICÓDROMO