El Periódico - Català - On Barcelona
ELS SOTAGOTS DE BOCACCIO
Que els objectes són temps concentrat ho demostra tant una novel·la com Submundo, de Don Delillo, que segueix les capritxoses peripècies d’una pilota de beisbol durant mig segle, com tots els llibres de segona mà del Mercat de Sant Antoni, amb aquelles primeres pàgines on algú va escriure «junts per sempre» o «si el regales et mato, cabró. T’estimo», revenuts temps després pel destinatari de la dedicatòria. Si ho va fer per un divorci atòmic, una liquidació total, una mort inesperada o per mera venjança no ho sabem. Però si hi prestem atenció, quan mirem amb ull geològic aquell llibre veiem el seu escriptor consumint-se a cigarrets per trobar la frase feliç que atrapi la vivència traumàtica, els crits de la seva parella perquè desatén la bugada, la sorpresa de l’editor que hi va veure art o diners, el sotragueig de la impremta que el va vomitar 10.000 vegades seguides, l’il·lustrador que el va llegir a la platja per pensar-ne la coberta, el llibreter que el va visibilitzar al costat del ficus de l’aparador, la persona una mica enamorada (o amb intenció carnal) que el va comprar, qui va rebre el regal després de bufar les espelmes o tirar les escombraries, la ruptura i la separació de béns i la traïció i la revenda, els lepismes rondant les cantonades doblegades a les pàgines importants. O a mi mateix pagant-la un diumenge.
ON PASSAVA TOT
Això, que sembla obvi, que els objectes són memòria, ho sap molt bé algú com Toni Vall. Acaba de publicar un llibre sobre Bocaccio, el subtítol del qual dona pistes: On passava tot. Històries i estètica del mític temple de la Gauche Divine. Això és, abeurador i laboratori des del 1967 de certa esquerra exquisida, un grup barceloní d’artistes (arquitectes, escriptors, fotògrafs, filòsofs, cantants) i d’artistes sense art, per dir com Jules Dassin, que van construir copa a copa, colze a colze, cervell a cervell, pit a pit i melic a melic un local de festa que intentés imaginar com seria Barcelona i el món uns anys després. Prefigurar-lo d’una manera ideal: després del franquisme, tots seríem irresistibles, enginyosos, lliures.
Potser la seva fórmula no ha tenyit tota la ciutat, però sí el llibre de Vall, que atresora aquests tres adjectius. I ho fa amb entrevistes i cròniques amb (perdonin l’al·literació) Regàs, Gimpera, Roman Gubern, Serrat, Marsé o Herralde. Trobades on Vall, l’entomòleg de la memòria d’aquesta ciutat, sempre acudia amb objectes que havien jugat algun paper a Bocaccio o en les vides dels entrevistats, amb una selecció molt democràtica: del tamboret al sotagots. O a una edició d’Últimas tardes con Teresa, amb aquesta coberta que invalida la idea que no pots jutjar un llibre per la coberta. La seva intrahistòria inclou la cabellera rossa d’una Miss Dinamarca (de l’edat de la Teresa) deixant cec mig passeig de Gràcia, Oriol Maspons fent l’ullet abans del clic, un Innocenti descapotable obrint la ciutat el 1965, un Serrat primer sospirant de manera pijoapartesca per la protagonista de la foto, després panteixant amb ella, després esbufegant de ràbia per l’abandonament i dedicantli una cançó, Conillet de vellut, que ajustava comptes de la forma més tendra, encantadora, divertida.
Tres adjectius més aplicables a aquest llibre d’un col·leccionista incansable de bibelots i affiches’ de dedicatòries i portacigarrets, de memòria atrapada en objectes, anècdotes i rialles. —