El Periódico - Català - On Barcelona
LA BOGERIA DE FAT WHITE FAMILY
Amb motiu del seu pas per l’Apolo, entrevistem, o intentem entrevistar, l’incendiari grup rock de Londres, amb gust per la provació i passat dissolut
Les xarxes socials tenen la culpa de tantes coses. Per exemple, molts artistes ja no veuen la premsa com una forma digna de transmetre el seu missatge i donar-se a conèixer, explicar-se, sinó com un destorb innecessari. ¿Per a què fer entrevistes (deuen pensar) quan en només un parell de clics poden arribar ràpidament i directament al món? Potser a través d’aquestes entrevistes (deuen oblidar) podrien augmentar la seva nòmina de fans.
No tothom pensa igual: la majoria d’artistes encara contesten als periodistes amb amabilitat i entrega. D’altres, no obstant, poden deixar sense contestar tot un qüestionari elaborat minuciosament, o algunes preguntes que no els venen de gust, o afrontar la trucada del periodista amb desgana. Les possibilitats que això passi semblen ampliar-se si el mitjà no es diu The New York Times, The Guardian o Pitchfork.
El Lias Saoudi que l’altre dia va contestar a la meva trucada no era el mateix que va parlar amb The Guardian el maig del 2019. En aquella peça hi havia acudits, tant seus com d’altres nois de Fat White Family. En certa manera, és el que un espera d’una banda amb passat dissolut i gust per la provocació; la seva paròdia de la filosofia i estètica d’extrema dreta no ha sigut sempre ben entesa. A més a més, què coi, tampoc sobra una mica d’acció (encara que sigui telefònica) en la solitària vida del periodista freelance.
Però, ¿i si gairebé tot fossin bromes, i a més indesxifrables entre les rialles, i en aparença privades? Això em vaig trobar quan em va tocar parlar amb Lias (veu), al qual acompanyaven el seu germà Nathan (teclista) i un altre membre de la família a qui no vaig aconseguir treure el nom. Ells sí que em van treure el meu, cap problema, i van intentar després treure’m el del meu pare. Cap sentit.
«¿Com es diu el teu pare?» no és un gran acudit, i no millora quan es repeteix una segona i tercera vegada. Els discos de Fat White Family tampoc són cap broma; si ho fossin potser hauria penjat el telèfon en aquell moment. El seu de- but del 2013, Champagne holocaust, era una barreja encantadorament busca- raons de rock de garatge, country i psi- codèlia. Amb el single I am Mark E Smith van revelar una cara clarament pop. Però a l’àlbum del 2016 Songs for our mothers apostaven més per la cacofonia.