El Periódico - Català - On Barcelona
LA CATALUNYA NANA
Hi ha una Barcelona on els Jocs Olímpics no s’han celebrat, que no té Starbucks ni places dures, però està fora de Barcelona. En concret, a Catalunya en Miniatura. La primera idea d’aquest parc temàtic va sorgir l’any que jo vaig néixer: triar llocs representatius i reproduir-los a escala 1:33. El monestir de Poblet, la Torre Galatea, Montserrat o la Sagrada Família, rere les torres de la qual els nens treien el nas com si fossin Godzilla, potser enfadats per com es finançava el seu desenvolupament. Cinc anys després, el 1985, Nicolau Casaus va posar la primera cartró-pedra (i potser una mica de cendra del seu havà) de la rèplica del Camp Nou. Això passava quan un tipus amb mostatxo i pocs cabells, Calderé, podia ser un ídol culer, quan a qualsevol nano una mica ros se’l coneixia com a Schuster. Era una altra Catalunya aquesta Catalunya en Miniatura, on les guerres eren guerres del cava (curiosament, hi ha diverses reproduccions de marques d’aquesta beguda) i on el president es passejava per Catalunya com un nen deambulava per Catalunya en Miniatura: com un monstre enorme o un déu malintencionat. ¿Com no havia de funcionar Catalunya en Miniatura en una Catalunya pasturada i controlada per dos personatges de l’altura (moral i física) de Josep Lluís Núñez i Jordi Pujol?
NI RASTRE DE LA TORRE AGBAR NI DEL PARC DEL FÒRUM
Catalunya en Miniatura continua situada a Torrelles de Llobregat i un hi torna per comprovar que els edificis encara no han crescut i per sentir-se tan important com la primera vegada que es va veure més alt que l’estàtua de Colom. I, com que res ha canviat, no hi ha ni rastre de la Torre Agbar ni del Parc del Fòrum, pot jugar a pensar que ell tampoc ho ha fet.
L’escriptor argentí Julio Cortázar es va passar mitja vida rondat per unes imatges que es colaven en els seus somnis una vegada i una altra: «Una ciudad con raros edificios, todos coloridos y con extrañas cúpulas. También un gran parque». Ell ho associava amb Buenos Aires, París o algun conte fantàstic. Però el cas és que quan va esclatar la primera guerra mundial havia viscut un parell d’anys a Barcelona. Ell només en tenia quatre, així que sempre va pensar que no en recordava gran cosa.
Però el somni tornava puntual: torres grans de trossos trencats en què el sol espetegava com sobre caramels de molts gustos, fins que va veure una fotografia del Park Güell. Més de mig segle després decidiria visitar-lo. La decepció va ser espaterrant. Intentar contrastar la memòria és pitjor que conèixer el teu ídol.
Sempre que tornem a la casa dels nostres estius infantils o a la nostra primera escola, per exemple, tot sembla increïblement més petit. Som més grans i per tant més matussers i per tant més tristos. Això aquí, a Catalunya en Miniatura, tampoc passa. O no del tot. Perquè potser no ha canviat tant com sembla.
Encara hi ha tots aquells llocs que vas aprendre passejant-hi amb el trot de Gulliver. També una enorme nau del Grup Zeta, una planta de producció de La Piara, el funicular. Més de tres dècades després, vaig tornar a esperar que aparegués el Floquet de Neu i s’enfilés a la rèplica de la Sagrada Família (jo, òbviament, li llançaria avions de paper). Però l’únic que va aparèixer, quan pensava en les meves coses, va ser un esquitx amb el meu cognom que gairebé va creuar la Rambla d’un salt i se’m va abraçar a la cama.
Catalunya en Miniatura es pot viure de moltes maneres. Però també com una ucronia. ¿Com seria Barcelona sense les Olimpíades, sense els Starbucks, sense que haguéssim envellit? Així. —