El Periódico - Català - On Barcelona
PORTICO QUARTET LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA
El grup instrumental conjuga jazz i electrònica de forma subtil a ‘Memory streams’, que presenta a l’apolo
¿És jazz? ¿És electrònica? ¿És clàssica moderna? ¿És, potser, el que un dia vam convenir a anomenar world music? És simplement Portico Quartet, una banda al marge de definicions estrictes de gènere. Des del seu debut llarg el 2007 amb Knee-deep in the north sea, flamant nominat al Mercury Prize, el grup londinenc s’ha desafiat i reinventat a si mateix en cada nova referència, l’última de les quals és Memory streams, disc una mica oblidat pels mitjans l’any passat que mereix una revalorització en tota regla. Dimarts, dia 10, fites del nivell de With, beside, against o la gairebé ballable Gradient sonaran en directe a l’apolo.
Tornant al tema de les etiquetes: ¿quina classe de música diuen Portico Quartet que fan quan els hi pregunten, no ho sé, els amics dels seus pares? «Últimament solc descriure la nostra música com a música instrumental en pantalla ampla», m’explica Duncan Bellamy, bateria i maquinetes d’un projecte que completen Jack Wyllie (saxòfons i teclats), Milo Fitzpatrick (contrabaix) i Keir Vine (teclats); fins al 2011 va estar a les seves files l’avui conegut cantautor Nick Mulvey. «Si em pregunten per una etiqueta, dic aquesta, i ningú es queixa, sembla que la gent se’n fa una idea».
Quan es van donar a conèixer, fa al voltant d’una dècada i mitja, la música instrumental en pantalla ampla no era un gènere que es cultivés tant com ara mateix. Les fronteres entre clàssica i electrònica, o jazz i indie, semblaven menys poroses. «Ens sentíem bastant sols; no hi havia tants artistes o grups que fessin música semblant a la nostra», explica Bellamy. «Amb el temps, les coses han canviat i ara hi ha gent amb qui ens podem identificar, com Gogo Pen- guin, Nils Frahm o The Comet Is Coming, tot i que no facin exactament el mateix que nosaltres».
Com dèiem, Portico Quartet han canviat una mica el so amb cada disc. En el cas del més recent, es van proposar capturar l’energia i el so dels directes, i els sons acústics dels seus instruments, però també densificar el conjunt a través d’elements electrònics i tècniques d’estudi. «Vam acabar regravant molts sons a través d’un parell de vells amplificadors –explica Bellamy–, cosa que dona a la música un gran sentit de profunditat i textura. Volíem que la música respirés, que fos com si fos viva». És, potser, el seu disc més subtil fins ara: la banda captura aquí l’atenció sense agafar l’oient del coll, només temptant-lo amb un espai envoltant, ple de detalls mà- gics. «M’alegra que es noti aquest esforç per crear una sensació d’espai i profun- ditat. Vam posar molta atenció al detall
EL GRUP LONDINENC ES PENJA L’ETIQUETA DE «MÚSICA INSTRUMENTAL EN PANTALLA AMPLA»
en aquest disc, buscant sempre l’equilibri, la subtilesa i la delicadesa».
Hi ha un parell d’etiquetes que encara no hem utilitzat per referir-nos a Portico Quartet i que poden ser, en certa manera, bastant útils. Un tall nou com Gradient podria ser catalogat com a música de ball, encara que mai acabi d’esclatar del tot des del punt de vista rítmic, encara que es quedi a un parell de graus de separació de la pista. «És una de les meves favorites del disc», apunta Bellamy. «Volíem canalitzar el sentiment d’eufòria de la música de ball, però sempre a través dels nostres instruments acústics i els nostres samples. Els meus platerets es converteixen en una espècie de soroll blanc al final. M’agrada que aquest final és inesperat; al principi el tema sembla clàssica moderna, però després s’acaba revelant com una peça més ballable».
‘BANDA SONORA IMAGINÀRIA’
L’altra etiqueta és banda sonora imaginària, concepte idoni per parlar d’ells. Tenint en compte la capacitat evocadora de la seva música, resulta curiós que fins ara només hagin posat bandes sonores reals a curtmetratges. «Ens encantaria treballar a fons en aquest sentit. La gent ens ho ha proposat per a curts i altres coses, però ara per ara no ha arribat el gran projecte que ens permeti aprofundir en aquest sentit. Tant de bo arribi aviat». Entre els seus compositors de cine de referència figuren Phillip Glass, Vangelis, l’enyorat Jóhann Jóhannsson i Daniel Lopatin.
A l’hora de compondre, tocar i produir, Bellamy no sol pensar en termes narratius o cinematogràfics, com sí que ho fa, pel que sembla, el saxofonista Jack Wylie. «Quan componc, sobretot m’arriben a la ment petites fogonades, brots d’imatgeria que la música ha conjurat. Quan toco en directe, em solen arribar imatges personals: gent pròxima, coses, llocs, espais».
El grup toca aquest dimarts, dia 10, en una sala a Barcelona després d’haver passat pel BAM (plaça dels Àngels) fa ja gairebé una dècada, el 2011. «Ens moríem de ganes de tornar a Barcelona», diu Bellamy. «Ha passat massa temps. M’encanta la seva gent, la seva energia... És una ciutat amb un gran llegat cultural». –