El Periódico - Català - On Barcelona
Da Souza, a La [2] de l’apolo
El grup mallorquí segueix buscant i trobant la cançó pop perfecta a ‘Salsa agredolça’, disc que presenta a La [2] de Apolo
El quart disc dels mallorquins, però gairebé tots ells residents a Barcelona, Da Souza es diu Salsa agredolça just pel que penses: és el condiment essencial de la seva recepta per a la cançó pop perfecta. «Els nostres temes tenen aquest toc en l’àmbit emocional: un punt lluminós i un altre de més trist», explica Lluís Cabot, veu, guitarra i compositor principal. «És una cosa que ens agrada de les cançons. Ho hem tingut des de sempre».
Sobretot, opina aquest cronista, des del gran Gran salt endavant del 2016, en què van obrir el seu rock àgil a les melodies tristes i van començar a sonar, en certs moments, sòlidament somiadors. «A cada disc mirem de canviar una mica el plantejament», diu Cabot. «Entre els dos primers, hi va poder haver un salt estilístic; hi vam voler incloure coses més melòdiques. El nou és bastant continuista respecte a l’anterior».
De vegades, la falta de grans notícies significa bones notícies: Salsa agredolça prorroga la bellesa melòdica de Futbol d’avantguarda (2018), aquesta dolça malenconia que pot venir (o no) del fet d’haver crescut en una illa. «Ser d’una illa, estar envoltat d’aigua, segurament hi influeix. Però també tenir dues cases, que és com no tenir-ne cap alhora». Dels cinc del grup, quatre viuen a Barcelona. En una sala clàssica de la seva segona casa, l’apolo (sala 2), presentaran el nou disc aquest dijous, dia 19, amb els també mallorquins Marialluïsa com a primer plat.
FRICADES
El disc, tot i que joiosament continuista, no és pura repetició d’esquemes: hi ha desenvolupaments instrumentals inesperats i, en general, el que sembla una nova atenció al so. «És el disc a què hem pogut dedicar més temps i recursos. El que sentim com més nostre. Vam tenir llibertat per ficar-hi fricades, una cosa que en l’anterior no vam poder fer per qüestions de temps».
Els productors Jordi Matas (Ferran Palau, El Petit de Cal Eril) i Pau Riutort (Beach Beach, Extraperlo) els van acompanyar durant la gravació i també en les primeres etapes del procés, cosa que els va permetre dissenyar un disc amb més petites escapades experimentals; o dit d’una altra manera, fricades. Amb delícies esponjoses com Metres per segon o He sortit de casa s’acosten al pop meta
físic de Ferran Palau i Joan Pons, «gent molt pròxima a nosaltres», diu Cabot, «tot i que més pel que fa al so que a la composició o les lletres».
A l’hora de preparar les lletres d’un àlbum, el grup sol decidir un concepte del qual partir; en aquest cas, la salsa agredolça. Quan la inspiració falla només s’han de preguntar: «¿Què haurien fet Antònia Font?». «És que sempre són allà», diu Cabot. «Des que érem petits, ens encantava la seva manera d’explicar les coses. Mentre preparàvem aquest disc també em vaig obsessionar amb l’escriptor Jim Dodge, tot i que no sabria dir-li com van influir-me aquestes lectures». Bé, potser en alguns moments de controlada explosió psicodèlica. En les fricades.
UN GRUP D’AMICS
El repertori de Salsa agredolça no és, sigui com sigui, només obra de Cabot. Com a Futbol d’avantguarda, Xavi Hernández (guitarra i veu) hi aporta un parell de temes, les emotives Aeròlits i Un punt blau. Aquesta vegada, a més, el bateria Àngel Garau aporta, de la seva propietat, Tira-tira, que potser desperta de nou les comparacions entre Da Souza i els clàssics moderns Real Estate. «M’encanta que altres components puguin
aportar cançons», diu el compositor principal. «Així, el disc té més varietat i, de passada, fem més sensació de grup».
Ningú que hagi vist alguna vegada Da Souza en concert posaria en dubte que aquests nois són una pinya. En la crònica d’un concert seu a Heliogàbal el març del 2018 vaig escriure aquestes línies: «Just després d’una gran El somni s’ha acabat, en sintonia amb Wilco, [Àngel Garau] ens va avisar que ara parlen poc entre les cançons [...]. Tot mentida, per a fortuna dels molts amics i familiars [però també molts fans sense lligam personal amb el grup] reunits al bar».
«¡Ara és veritat!», avisa Cabot entre rialles. «Com que som un grup d’amics, de vegades se’ns oblida que som davant de gent. I això està bé per a l’heliogàbal, però potser no en llocs on potser no et coneixen. Hem reduït el temps de monòlegs còmics, però hi continua havent coses».
Del nou directe, el (relatiu) líder del grup avisa que encara està en procés d’elaboració. «Només hem fet un concert amb aquest disc ara per ara [el 18 de febrer, al Teatre Principal de Palma]; encara no sabem per on tirarà». Ens conformem a saber que hi haurà cançons de Salsa agredolça i que, això, «segueix havent-hi coses». —