El Periódico - Català - On Barcelona
BALL DE MASCARETES
Més traves que a l’idil·li entre Romeu i Julieta, atacat pels Montagut i censurat pels Capulet. Més complicat que l’amor entre Ponyboy Curtis i Cherry Valance, que compartien els mateixos capvespres al terrat del barri pijo i al pati del darrere del marginal, a Rebels. Més que un festeig interracial a l’alabama segregada i més fins i tot que el de la La dama i el rodamon, Reina i Golf, la cocker spaniel americana i el gos sense raça, la relació dels quals penja d’un fil d’espagueti. Per sobre de tots aquests amors impossibles, els que em vaig creuar l’altre dia. Remuntava la plaça de Catalunya amb els auriculars posats, fins que vaig veure la primera parella. I després la segona. I, en qüestió de només tres minuts, la tercera. Fins a tres parelles joves en les quals un portava màscara i l’altra no (o al revés). Una prova d’amor incommensurable o una separació a la vista.
Eren, insisteixo, parelles molt joves, així que, malgrat no poder descartar-ho, vull pensar que cap dels dos components tenia factors extres de risc. Així que aquest matrimoni mixt, el que abans ho era per qüestions de raça o gènere o classe social, ho és ara entre despreocupat i hipocondríac, entre extremadament racional i prudentment aprensiu. El que considera que el coronavirus és una simple grip que s’ha encoratjat mediàticament al servei d’alguna doctrina del xoc conspiranoica i el que creu que, bàsicament, morirem tots i no trigarem.
– Carinyo, ¿farem un volt per prendre l’aire? –diu en Sense Mascareta. – És clar. Abraçarem la vida fins a infectar-nos –contesta l’amb Mascareta, que fa equilibrismes al vagó de metro per no agafar-se a la barra.
Després, potser, aniran a sopar.
– ¿Anem a un Mcdonald‘s? –diu L’SM (no és Sa Majestat, sinó en Sense Mascareta).
– Total, anem a un restaurant dels cars, pel que ens queda.
– Hem d’estalviar per a l’avió de les vacances.
– Tranquil·la, carinyo, aleshores ja estarem al cel.
Sortir amb una persona que no porta màscara si tu la portes és estar disposada al contagi. Sortir amb una persona que porta màscara si tu no la portes és acceptar que és una persona poruga i que potser la miraran pel carrer. El contacte entre tots dos és, en el cap del primer, potencialment mortal i, en el del segon, tremendament incòmode. En qualsevol cas, poques vegades s’ha vist de forma més eloqüent el poder de l’amor que aquests dies pels carrers de Barcelona en aquest ball de màscares i màscares.
IDIL·LIS MIXTOS
L’amor no és, és clar, l’únic que ha aflorat amb la crisi del corona. Gairebé ho ha fet amb més força el racisme. M’explicava un amic mexicà que quan va sorgir la grip A, com que els primers van ser d’aquell país, a Barcelona molts negocis mexicans havien estat a punt de tancar. Aquests dies, els basars i restaurants xinesos tenen menys clients que mai. També, és clar, molts casos venen d’itàlia, però a ningú se li ha acudit no trepitjar el Desigual, on van a comprar tants turistes d’aquell país, o no demanar una pizza per al clàssic. Al cap i a la fi, ¿on es compren els gremlins que després es convertiran en monstres horrorosos? En una espècie de basar xinès. El racisme batega sempre aquí, en el cine i en la vida.
Els idil·lis mixtos entre sense i amb màscareta aniran a més. El futur és seu. La primavera els descobrirà sota els ametllers i sumanthi altres al·lèrgies, potser afegint-hi ulleres de sol i kleenex a les butxaques. El bonic contacte de fibra de cotó i llavis nus. Només cal mirar-lo: que bonic és l’amor el 2020. —