«Innocent com era, no sabia el camí d’espines»

Paco Umbral va escriure una columna en què definia com a « petenera desvencijada » aquesta estrella que, en realitat, es diu Pedro Moreno Moreno (Herrera, Sevilla, 1937). Sota la indumentària i l’esperpent cañí, s’intueix un home bo. Senyores i senyors, amb vostès, Violeta la Burra. –La nit està difícil, ¿oi? –Ui, nena, he de fer el pallasso… Es guanya molt poc per al que jo guanyava. Abans em sortien gales, i ara, res. Encara que tinc els meus petits estalvis. –¿I les roses? –Això s’ha acabat. Ara en venc unes sis o set i torno a casa amb uns 15 euros. Abans en venia gairebé 40 cada nit. Però estic gravant un altre cedé molt bo; « quiero un novio cubano, con un buen tabaco habano. –¿D’artista s’hi neix? –Al poble venien troupes d’artistes i tota la canalla anàvem a veure’ls. Valia tres pessetes i la meva mare, pobreta, me les donava. Aquí ja em va entrar el cuquet i me’n vaig anar a Sevilla, a la capital, a aprendre a ballar en una acadèmia. –Havia treballat al camp. –Triant cigrons amb un càvec, en l’oliva, en la sega… Passàvem gana. Anava amb la cartilla de racionament i em donaven un trosset així de pa groc. També vaig fer de paleta i de pintor. –Arribem a l’acadèmia. –Un dia, en una caseta de la fira de Sevilla, una bailaora em va dir que aquí, a Barcelona, hi havia uns cabarets molt bons per a nosaltres… Va ser fina al dir-ho. L’andalucía de

«¿El secret de la vida? Sentit de l’humor, bons bistecs i endavant. Ajudo a qui puc»

Noche, davant de la Boqueria, els Jardines de Córdoba, el Barcelona de Noche, al carrer de les Tàpies… –I va venir cap aquí. –Aquell mateix dia, jo estava ballant a la caseta de la fira, i em van avisar que hi havia un home que m’estava mirant. I em mirava, i em mirava, fins que m’hi vaig acostar. Era un diplomàtic suís. –Segueixi, segueixi. –En aquells temps va treure un bitllet de 500 pessetes per pagar les cerveses i el pernil, i el canvi me’l va re- galar. Vam sortir a passejar fins que vam arribar al parc de María Luisa, i allà ens vam fer un petó.

–¿En aquella època?

–¡Uuui! Si ens agafa la policia, ell va a la presó i a mi m’apallissen.

–Devia ser difícil.

–Molt dur, nena. Si et veien efeminat, la policia se’t llançava al damunt. Ens tractaven com a gossos. –¿Va estar a la presó? –Em van dur a comissaria 30 cops. A Madrid, per immoralitat; i aquí, per la llei de vagos y maleantes. A mi no em van pegar mai, però als meus amics sí… Total, que el suís se’n va anar cap a Suïssa i m’enviava girs cada mes. Es va encapritxar. Així vaig poder pagar el bitllet cap a Barcelona. –A ballar. –Jo ballava regular perquè, és clar, això necessita més acadèmia. Em

vaig posar a cantar al Whisky Twist.

–¿I el salt de Pedro a Violeta?

–L’havia fet al Barcelona de Noche… Alternàvem, ens convidaven a xampany. Vint pessetes per a l’amo, 20 per a mi.

–¿I allà no hi entrava la poli?

–No, perquè l’amo els subornava. I si els agradava alguna noia, prenien xampany amb ella.

–Va actuar al Ritz, ¿oi?

–Un dia Machín i l’endemà jo. Un exitàs. Es barallaven per entrar. Al teatre Arnau, igual.

–¿Va conèixer molts famosos?

–Dalí era molt bo amb els marietes, ens convidava a tots. I Lola Flores em donava molt bones propines; «agafa-ho, Violeta, que ens estem fumant els teus cigarrets».

–I l’amor, ¿com l’ha tractat?

–Molt bonic, però m’ha durat poc. Jo era molt guapo, i els tios s’enamoraven de mi. No tenia picardia, sense estudis… Innocent com era, no sabia el camí d’espines.

–¿Burles? ¿L’han ferit?

–Molt. Una vegada, en una discoteca, van tirar una cervesa a l’escenari que, si m’enxampa, em mata. I l’altre dia van intentar arrencar-me la perruca; sort que va passar un amic. –Davant el mirall, ¿què pensa? –Que guapo, però que vell. Quantes arrugues. I això que les noies de la farmàcia em regalen mostres. –¿El secret de la vida? –Sentit de l’humor, bons bistecs i endavant. No faig mal a ningú i ajudo a qui puc.

H