No tot és per la pasta
La igualtat d’oportunitats laborals entre homes i dones sortirà tal qual va entrar en la crisi, és a dir, malament. Dos mons van en paral·lel i mai es troben, malgrat tenir com a referència la mateixa realitat. Són fruit, i copio, de la contradicció entre el que es veu i el que es creu. Per una part hi ha els estudis que, un darrere l’altre, insisteixen a destacar el desequilibri en el món laboral, de forma especial en la franja alta, on se situen la presa de decisions i la línia a seguir.
Segons la investigació presentada per la Cambra de Comerç de Barcelona La pèrdua de talent femení en el sector privat de Catalunya, a les dones els resulta més difícil arribarhi. Davant del 41% de directius, hi ha un 19% de directives. Malgrat que ells i elles comparteixen expectatives, les dones conclouen que no assoleixen els seus objectius. COM CONSTATA
Anna Mercadé, directora de l’observatori Dona, Empresa i Economia, «el que expulsa el talent femení no és només la conciliació o els fills». La tendència general dels últims temps agafa aquest camí i es multipliquen estudis, cursos universitaris i assajos sobre la importància de la conci- liació per a tothom, cosa que moltes vegades acaba diluint la premissa principal, el tracte diferenciat. També consta que la contractació arrossega els estereotips de forma marcada perquè descansa en la previsibilitat del rendiment que, segons els ocupadors, té en els homes una garantia. El prejudici d’associar la incertesa professional a les dones està molt expandit i poc demostrat, de forma escandalosa en el cas de les directives.
Com si la crisi no hagués posat sobre la taula el perjudici que, per a les companyies, comporta la falta de diversitat, en els esforços en curs dels experts per sortir del forat hi ha propostes –no gaire variades–, però no n’hi ha cap que situï en el centre del debat o, com a mínim, com a condició necessària, el final de la pèrdua del talent femení o, cosa que és el mateix, l’aprofitament del millor capital humà. Per aquí va aquest altre món. El Banc Mundial anotava l’altre dia que, en les seves converses amb països en desenvolupament –aquest va ser l’exemple, però no en va excloure altres–, els seus interlocutors en els ministeris d’economia no computen mai la perspectiva de gènere.
Si hi ha una lliçó que s’ha d’aprendre pel que fa a la diversitat, ¿per què ara no hi ha doctrina sobre això? La desigualtat és un factor de deterio- rament econòmic que no només es presenta com un obstacle per millorar sinó que adquireix una magnitud inquietant. La desigualtat social és un fet que les empreses no han de deixar de tenir en compte. En els consells d’administració hi ha homes que no entenen el que s’hi discuteix, encara que cap ho confessi. Alguns egos ens han portat a aquest fangar.
Si centrem la qüestió en les empreses amb més de 50 persones a Catalunya, l’esquelet desmuntat per les enquestes fetes en l’estudi de la Cambra no sembla prou sòlid per poder emprendre el vol de la recuperació. Els empleats sostenen que emigren de les empreses amb extensos horaris laborals. Un 42,6% dels homes atribueixen al nepotisme la situació d’exclusió o discriminació que diuen que han viscut en la seva vida laboral. Un 56,1% de les dones atribueixen aquesta discriminació al fet de ser dona. Una altra forma de nepotisme insostenible amb el desig de no repetir l’última mala jugada.
En aquest efecte de vasos comunicants que fa que la desigualtat laboral i la de la llar s’alimentin entre elles, l’estudi de la Cambra reflecteix aquesta xifra (dones amb alt nivell educatiu i professional): dediquen entre setmana nou o més hores – el cap de setmana, cinc o més– a les tasques domèstiques i a atendre les persones. No és un estalvi. Ens surt car si resulta que elles són les millors i deixen la seva activitat per dedicarse a això.
H