Bàrbara i la pluja de Brest

mavera / ¡habrá poesía! ». O sigui que la primavera ha fet, sovint, molt mal a la literatura lírica. Els escriptors en prosa n’han parlat amb més respecte. La primavera no els ja pujat al cap.

He avisat que escric aquestes ratlles quan cau una mica de pluja després de mesos eixuts. És una pluja amb poca força, com si comencés a entrenar-se a ploure. Llovizna, en castellà, pluja petita que cau suaument. I en català hi ha dues paraules boniques: «plovisquejar», que és una pluja que potser no s’atreveix a ploure de debò, i la meva preferida, «plugim». Aquest accent sobre la i, una vocal dèbil, trobo que descriu perfectament la feblesa de la mica d’aigua que cau lentament, silenciosament, sense voler molestar gaire. A estones la pluja s’atura, i després hi torna uns minuts, i així passarà el matí, i segurament passarà tot el dia, com si tot es trobés en un estat de suspensió, esperant que el plugim sigui substituït per un xàfec o que un racó de cel es vagi fent cada vegada més transparent i s’endevini que el sol aprofitarà una escletxa. Per a mi, la pluja sempre serà un gran poema de Prévert cantat per Frère Jacques. Per donar-ne una idea, ja sé que l’espatllaré. Perdó. «Recorda, Bàrbara, plovia sense parar sobre Brest, aquell dia, cami- naves sota la pluja. Quan ens hem creuat hem somrigut. Recordar-ho, Bàrbara, jo no et coneixia, tu no em coneixies. Un home, protegit per un porxo, ha cridat el teu nom. Bàrbara. I has corregut cap a ell sota la pluja. Recorda, Bàrbara, aquella pluja sàvia i feliç... No oblidis aquella pluja sobre la teva cara, sobre la ciutat tranquil·la, sobre el mar.... Quina bestiesa la guerra! ¿Què se n’ha fet de tu sota aquella pluja d’acer i de sang. Oh, Bàrbara, plou sense parar sobre Brest, una pluja de dol i desolada. I aquell que s’abraçava amorosament, ¿ha mort o encara és viu? Els núvols s’allunyen de Brest i ja no en queda res».

H