L’‘eurosesta’ al ‘Financial’
El columnista Wolfgang Münchau insisteix en la mala perspectiva espanyola
El currículum professional de Wolfgang Münchau té tanta solidesa com les seves columnes, molt seguides, al Financial Times ( FT). Aquest alemany de 51 anys, matemàtic de formació, ha fet carrera com a corresponsal del diari a Washington i Brussel·les, a més a més de ser el fundador de l’edició en alemany del FT i el seu director entre el 1999 i el 2003, és a dir, el període d’implantació de l’euro. Aquesta trajectòria justifica la rellevància de les seves opinions, influents tant a la city de Londres com a la cancelleria berlinesa. Més que euroescèptic, a Münchau li agrada atonyinar la moneda comuna pel flanc sud, és a dir, els països mediterranis (més Irlanda). En la seva columna de dilluns passat va reiterar la seva fosca visió de l’eurozona en general i d’espanya en particular.
No és res nou. Que sigui oportú mereix altres matisos, encara que prèviament cal recordar, sense ser exhaustius, altres textos en la mateixa direcció. L’octubre del 2010, Münchau va escriure que la fita principal de la crisi financera global no va ser la fallida de Lehman Brothers sinó la decisió del Govern irlandès de prestar garantia global a tota la banca. Des d’aleshores, «ja no és possible distingir entre deute públic i deute privat». L’abril del 2011, el columnista va precisar la seva advertència: «Una complaent Europa s’ha d’adonar que Espanya serà la pròxima», i va concretar que el preu de la vivenda hauria d’ajustar-se un 40%.
Més que rectificar, perquè la previsió no s’ha complert, Münchau ratifica el seu diagnòstic a l’article de dilluns passat. La seva tesi és que «si Espanya compleix els con- sells de la UE acabarà rescatada com Grècia, Irlanda i Portugal». És a dir, amb ajust fiscal, recessió i alt endeutament, la recuperació serà impossible. Ara bé, el retret del columnista no és a Espanya sinó al conjunt de la UE: es creuen que poden fer la sesta –espanyola, per més senyes– després de l’opípar tiberi d’euros per a tots, els ve a dir. I insisteix en els dos llastos espanyols: un deute conjunt del 227% del PIB i l’ajust pendent del sector immobilari.
¿Com s’ha llegit Münchau? Vegem-ne tres visions diferents.
El professor de L’IESE Antonio Argandoña, descarta una «imminent crisi» i emmarca l’article en la necessitat de reiterar una tesi anteri- or. «No té sentit per a qui fa els deures, com Espanya, amb el beneplàcit, encara que no sigui explícit, de Merkel ».
El catedràtic de la UB Anton Costas comparteix el que diu Münchau al FT, encara que afegeix la seva pionera advertència de fa anys: «La causa dels problemes dels països mediterranis no és la indisciplina fiscal sinó l’endeutament dels bancs». Aquí comença el contagi al sector públic, i no al revés. El professor Costas, en canvi, adverteix del risc de confiar-ho tot a l’ajust, el preocupa més que la millor forma de créixer, l’exportació, s’estanqui per una errònia política europea. Demana que «es comprengui Münchau ». «¿Algú creu que amb reducció salarial i reforma laboral ens podem desendeutar en tres anys?».
La suma del deute privat i públic espanyols serà el llast més gran els anys vinents
Menys comprensiu amb Münchau és Josep Oliver, catedràtic de la UAB. «No ha entès tot el que ha fet Alemanya, que ha sabut exercir el lideratge». De les propostes del columnista, la que li sembla pitjor és que aconselli que Espanya declari l’impagament del seu deute. Adverteix: «Amb aquesta decisió tot el nostre sistema financer quedaria tocat i enfonsat». ¿Quin paisatge tindríem fora de l’euro? Imaginem-ho: un dels endeutaments més elevats del món, en pessetes; la fugida massiva de capitals; els tipus hipotecaris com els del 1995, superiors al 16%, i a més l’efecte positiu de la devaluació es diluiria en dos anys.
¿Qui vol fer la sesta?