El gran desconegut
Pisos cars, altura i vistes al·lucinants van atraure primer molts barcelonins i després estrangers. Els uns i els altres se senten privilegiats
Des de la terrassa d’una planta 21, amb el mar al davant i l’enorme parc que va dibuixar Enric Miralles als peus, Barcelona obté una altra dimensió. Explica Jaime, un privilegiat propietari, que l’uneix a l’immoble un vincle emocional. «Si obro les finestres pels dos costats sento l’aire marí, és allucinant» , explica amb entusiasme, convençut de viure «en el millor lloc de Barcelona, no es pot comparar amb res» . El seu pis-placenta, vistes la inclinació i l’harmonia entre tots dos, s’ubica en una de les illes d’edificis que donen a l’últim tram de costa de Barcelona (en sentit nord) un cert aire de Miami.
El barri de Diagonal Mar i Front Marítim del Poblenou és en el fons un dos en un. No tenen res a veure els blocs de sobre de la Diagonal –amb solera–, ni la resta de la trama més vinculada al Poblenou – també amb pisos moderns, però no d’alt estànding– amb el nucli de gratacels. Aquest últim, integrat per les cinc illes de dues torres cada una, amb entre 225 i 320 per grup, té preus de zona alta, densitat gairebé de poble malgrat la seva altura (per la seva enorme zona verda), i mixtura d’usos i gent d’allò més cosmopolita.
«Els primers anys van arribar parelles i famílies joves» , explica Salut Cornejo, una agent de la propietat immobiliària (API) experta en la zona, que comercialitza amb gran eficàcia. Els blocs del Llac i el Cel van tenir un component molt local. «Qui arribava a la zona ho feia convençut, l’atreia el projecte», prossegueix. Després van anar desembarcant estrangers amb ganes de viure i/o invertir en aquella nova Barcelona. I cada vegada són més, en les últimes promocions, perquè són els més disposats a gastar en un moment de contracció nacional del consum i de dubtes sobre el totxo. No hi falten russos ni indis adinerats.
Inversió milionària
Jaime, que ha viscut en diversos dels blocs, opina que el primer, a càrrec de la immobiliària Hines, va ser dels millors perquè va exercir de targeta de presentació. «S’havia de ser un valent per venir aquí, quan tot eren solars» . El 1999, es pagaven 117 milions de les antigues pessetes per un àtic de quatre terrasses. I va ser una bona in- versió, sobre plànol, tenint en compte els preus d’avui dia. També és fan de la Llum, per les seves balconades i ubicació més marinera.
L’última promoció que tanca el projecte, la del Mar, especialment esvelta, fa temps que està en venda i queden disponibles 46 vivendes (segons es reflecteix a la web de Solvia que comercialitza Amat) tant amb entrada per Taulat com per Garcia Faria. La més barata costa ara 630.000 euros. La més cara, a la planta 21, arriba a 1,95 milions.
¿Els valen? Per Luis, veí des de fa cinc anys de l’illa del Bosc, el sí és absolutament rotund.
, sosté. Només troba a faltar un cert «ambient de barri, més petit comerç, sense haver d’anar al Poblenou» . És conscient que la integració és complexa en un eix on part dels pisos són de multinacionals que els cedeixen als seus executius de pas, i on els lloguers ronden els 2.500 euros (1.400 per a un de petit i 10.000 per a un àtic de luxe). Per això enyora bars amb terrasses i connexions més àgils amb el centre. Però se sent a gust amb piscina, pista de pàdel i vigilància privada.
Cornejo, de l’agència immobiliària del mateix nom, sap triar quin edifici convé a cada client, però es queixa del gran «desconeixement» que hi ha entre la ciutadania. «Això ja no és industrial. No hi ha millors vistes» .
H