Trobar un lloc senzill en el temps
Estava obert des que ho recordo, des que hi vaig entrar per primera vegada. Un món a part, que la gent de fora pràcticament no coneix. Invisible des del carrer. Si no hi has entrat mai, no saps el que és. Un microcosmos en pocs metres quadrats. Gairebé sempre amb la mateixa gent, alguns des de fa més de 20 anys freqüentant-lo gairebé cada dia, a vegades fins i tot el cap de setmana. Perquè no tanca mai, gairebé mai. Ni els festius. Obre des de molt aviat fins a bastant tard i mai està buit.
Hi entres, i sempre agafes el mateix lloc, per costum, fins que algú te’l pren. Al davant, la mateixa gent, durant anys. Uns duren més, d’altres, menys. Sempre n’hi ha un que mana una mica més que els altres, fins que algun dia decideix marxar, o des de dalt –sempre n’hi ha un més amunt– l’envien cap a un altre lloc. N’arriba un altre en lloc seu, i ens hi hem d’anar acostumant. Sol voler canviar coses, això que en diuen aires nous, o estil propi.
A vegades també a la banda nostra, la dels tamborets, algú hi deixa de venir, la seva cara desapareix d’aquesta rutina diària. Per alguna raó els ha canviat el ritme diari. Se n’han anat a una altra estació, un altre tren. Un altre horari, un altre lloc de treball, una altra empresa. O l’atur, últimament cada vegada més. Destinació desconeguda. Llàstima. Amb alguns t’hi has familiaritzat, coneixes la seva vida, les seves manies, les seves aficions. I hi ha de tot, és clar. El xulo de torn, el guaperes, el molt cabró, l’amargat, el simpàtic, el rialler. En masculí i femení, tants homes com dones. Han florit fins i tot relacions aquí dins, matrimonis.
El tamboret del costat
I quan uns se’n van, d’altres entren. Nous. Amb altres hàbits, costums. Deu ser la nostra educació, la dels veterans, la que ens fa saludar a tothom, perquè els nous ja quasi no ho fan. Tens un home tres mesos al tamboret del costat, cada dia, a un metre, i no et diu mai res. Ni bon dia, ni bona tarda. Abans, tots ens coneixíem pel nom; ara ja no. Ara saludes pel passadís una joveneta i et mira amb fàstic, com si fossis un vell verd.
Uns prenen cafè, d’altres només aigua. A vegades s’obre una ampolla de cava. Abans s’acompanyava amb un cigarret, però això es va prohibir. Jo mai em perdo la meva cerveseta. O me la perdia, perquè aquesta setma- na, d’un dia per l’altre, sense previ avís, me l’han tancat. La cafeteria del baixador del passeig de Gràcia. No sé per què, potser venien menys ja. La llei del tabac els va perjudicar molt, em van dir. Abans no es podia fumar a l’andana, però al bar, sí. I tothom es ficava allà dins a l’espera del tren. Ara els fumadors s’esperen al carrer. I després la crisi, és clar. La gent compra cada vegada menys. O més barat. Jo mateix peco d’això: al badulaque dels pakistanesos de la cantonada la mateixa llauna de cervesa em costa 70 cèntims; a l’estació, 1,85.
Confio que la cafeteria torni a obrir, que només estigui tancada per reformes. Però a mi ja no m’hi veuran, o no cada dia de la setmana. Aquest divendres ha estat el meu últim viatge. I just quan, amb la cer- vesa al vagó, el tren m’allunya de la que ha estat la meva altra casa durant mitja vida, sona Gladys Knight a l’ipod, amb la cançó de comiats ferroviaris més preciosa, el Midnight train to Georgia, sobre l’home que «deixa enrere la vida que va arribar a conèixer; diu que se’n va per trobar un lloc més senzill en el temps».
Doncs això, si aquí ja no poden oferir-me la cervesa de cada dia, la buscaré en un altre lloc. Una amorosa Quilmes a l’argentina; una clàssica Grolsch de tota la vida a Holanda; una deliciosa De Koninck, la meva favorita, a Bèlgica; una exultant Brahma al Brasil; una llunyana Foster’s a Austràlia, o, qui ho sap, una paradisíaca Bintang a Bali.
H