«L’oblit de la postguerra explica el que som»

ENTREVISTA

Antoni Vives (Barcelona, 1965) és un dels pocs polítics que és alguna cosa més que un professional de la política. Tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, abans va ser directiu a Nissan i durant la seva estada als bancs de l’oposició municipal de Barcelona va escriure El somni de Farringdon Road, premi Crexells del 2011, i va començar Les banderes de l’1 d’abril (La Magrana), que acaba d’arribar a les llibreries. En la seva segona entrega sobre la guerra i la postguerra narra la història de Misericordia, una roja de Chinchón que acaba a la presó per a dones de Barcelona, Julián, un jerarca del règim, i Jesús, un falangista idealista que s’enrola a la División Azul.

ANTONI VIVES

–¿Com administra el temps? –Quan un té ganes de fer coses, el temps surt. El que fa falta és disciplina i mètode. Això sí, ara vaig més lent. Quan vaig entrar al govern la primera redacció ja estava feta. Tot i que em resulta més difícil corregir que escriure. –Corregir però no retallar. Per menys de 500 pàgines no s’hi posa. –Sí, perquè la novel·la per a mi és un gènere que demana històries consistents. La novel·la amb majúscules és l’exploració de les persones interaccionant entre elles i amb el seu entorn, i per a això necessites espai. –¿És una novel·la històrica? –Si volgués explicar un moment històric faria un assaig històric. El que miro d’explicar en les meves novelles és la meva generació. Què va fer que siguem com som, que és el que va passar 25 anys abans. Va condicionar molt els nostres pares i ens va condicionar a nosaltres. Com que els nostres pares no ens ho van acabar d’explicar, intento explicar-m’ho a mi mateix. Però no des d’un punt de vista històric, sinó vital. La meva teoria és que l’element fonamental del que passa a Espanya i a Catalunya durant la postguerra és el triomf del cinisme institucionalitzat, però això miro de trobar-lo en la vida íntima de les persones. –En la seva novel·la hi ha cínics però també idealistes. I aquests són els personatges que salven la cara. –L’idealisme per si mateix no és res. Això són les banderes. L’idealisme com a finalitat última és un engany. El no-ideal és el cinisme, que porta al fracàs. Acabes arribant a la conclusió que el més important de tot és l’amor sincer i l’estimació. La dignitat humana. El meu tema, personal, és el de la dignitat. –Ha renunciat a incrustar-hi personatges reals, cosa tan freqüent en el gènere històric. –Tot i que sí que hi ha algunes inspiracions. Per exemple, Jesús està