El Rei, jubilat. ¿Què passa a l’empresa?

L’ofici de rei, avui i a Espanya, no sé exactament quin és. En què consisteix. L’altra destacada figura reial a Europa és la reina Isabel d’Anglaterra. I tinc la impressió que no hi ha dos personatges que, compartint el mateix ofici, siguin tan diferents.

A la reina britànica l’he vist poc –suposo que els seus súbdits també– comparada amb les aparicions del rei espanyol. La reina Isabel deu tenir un programa molt estricte.

El seu vestuari, quan li toca acostar-se al poble, s’assembla al d’una senyora antiga i velleta que segueix la tradició de rebre les seves amigues per prendre un te.

I els himnes són significatius. God save the Queen (Déu salvi la reina). L’himne espanyol no té lletra. El rei és el rei i ja el salvarà qui vulgui o pugui.

No cal dir que el Rei espanyol no ha tingut la rigidesa formal de l’aristocràcia britànica. La gent està d’acord, em sembla, a dir que Joan de Borbó és bastant campetxano.

Jo, mirant-m’ho ara des de fora de la polèmica a favor o en contra de la Monarquia, em sembla que a Espanya hi ha una tradició escenogràfica reial que ha passat de moda en altres països europeus –ja he al·ludit a l’excepció britànica–. Comparats amb els reis nòrdics, el d’aquí va molt emmotllat. En les formes, en el to de veu, en la construcció de frases tòpiques i solemnes. És clar que quan s’havia de definir com a candidat a la Corona, les seves formes havien de satisfer un poder militar recelós.

I un cop es va demostrar que no posaria en perill cap estructura, li va quedar el marge de la vida privada. «¡Déu l’ha castigat!», potser diria algun asceta bel·licós.

Montaigne, sarcàstic, ja va dir que el meravellava que els reis tinguessin tanta fortuna tenint tan poca habilitat.

Algú pot creure, recordant certes aventures, que el càrrec li anava al Rei massa gran. Jo diria el contrari: el càrrec li anava massa estret.

H

A Espanya hi ha una tradició de l’escenografia règia que està passada de moda