El populisme d’esquerres treu el cap als Estats Units
El flanc esquerrà del Partit Demòcrata busca candidat per al 2016 L’empenta del moviment provoca tensions en l’‘establishment’ demòcrata
La senadora demòcrata Elizabeth Warren va pujar a l’estrada enmig de l’ovació de les prop de 200 persones que van assistir fa tres setmanes a Washington a una conferència sobre el denominat Nou Populisme, el corrent d’arrels socialdemòcrates que intenta desafiar l’ala centrista i majoritària del Partit Demòcrata. L’audiència esperava un discurs cru i sense eufemismes i l’antiga professora de Harvard, criada en el si d’una família humil d’Oklahoma, els el va donar. Warren va carregar contra les deduccions fiscals dels milionaris i els tractats de lliure comerç, va acusar les multinacionals de no pagar a penes impostos i va recordar que cap dels grans banquers de Wall Street ha anat a la presó malgrat el frau massiu que va desencadenar la crisi.
«El joc està arranjat», es va exclamar. «Els rics i poderosos tenen lobbistes, advocats i molts amics al Congrés. La resta, no tant». Warren es va fer un nom en la política nacional a l’erigir-se com a arquitecta de l’Agència Financera de Protecció al Consumidor, un organisme creat pel president Barack Obama el 2011 per mantenir a ratlla els bancs i exigir-los responsabilitats pels abusos comesos en els últims anys. Encara que les pressions la van acabar apartant de la direcció de l’agència, la seva actitud combativa li va servir un any més tard per obtenir l’escó de senadora per Massachusetts.
/ RETÒRICA FEROTGE Des d’aleshores, Warren s’ha convertit en la figura més reconeguda de l’esquerra populista, un corrent que torna a treure el cap als Estats Units com ha fet cíclicament des de finals del segle XIX. La senadora té milions de seguidors i una retòrica ferotge en defensa de la classe mitjana i els treballadors. «Un xaval és enxampat amb unes quantes unces de marihuana i va a parar a la presó, però si un gran banc viola la llei, renta diners del narcotràfic o manipula divises, no és arrestat nin- gú», va denunciar durant la conferència. Warren no és l’única figura que abraça sense embuts el mantell populista. Hi ha altres noms, com l’alcalde de Nova York, Bill de Blasio, el senador demòcrata per Ohio, Sherrod Brown, o el seu homòleg independent per Vermont, Bernie Sanders, pràcticament l’únic congressista que es defineix a si mateix com a «socialista». COM LA SOCIALDEMOCRÀCIA «Tots ells podrien comparar-se a l’ala es
/ querrana dels partits socialdemòcrates a França o Alemanya», explica el professor de Georgetown i editor de la revista Dissent, Michael Kazin. «Són partidaris d’ampliar l’Estat de benestar, s’oposen a les polítiques d’austeritat i estan molt pròxims als sindicats». A diferència del que passa a Europa o a l’Amèrica Llatina, aquí el populis- me –definit per Warren com «el poder del poble per canviar el país»– no té connotacions negatives. La prova està en el seu equivalent en la dreta, el Tea Party, que ha aconseguit «revitalitzar» el Partit Republicà empenyent-lo cap a posicions ultraconservadores.
«El moviment ha guanyat confiança perquè s’està parlant molt de desigualtat econòmica», explica Kazin. Les enquestes mostren un ampli suport a bona part de les seves propostes i, com reconeixia al febrer The Washington Post, la seva empenta està creant tensions entre l’establishment del partit i l’ala populista. «El Partit Demòcrata, segons diversos baròmetres dels sondejos, ha girat a l’esquerra en l’última dècada. Però això no significa necessàriament que els progressistes s’hagin de convertir en la força predominant o que el seu missatge pugui guanyar unes eleccions», escrivia l’esmentat rotatiu.
/ IMBATIBLE Les seves perspectives de futur estan congelades a expenses del que faci Hillary Clinton el 2016. «Tota l’esquerra busca un candidat. Warren seria la millor, però no es presentarà si Hillary concorre a les eleccions perquè se la considera imbatible», afirma Roger Hickey, copresident de Campaign for America’s Future, el grup que va organitzar la conferència de Washington. Sanders sí que planeja presentars’hi, però més amb la intenció de donar visibilitat a les idees de l’esquerra, desencantada amb Obama i reticent al continuisme representat per Hillary, que de guanyar.
Des de l’establishment del partit els recorden que el gir a l’esquerra és una mala idea. Ja ho van intentar George McGovern amb la seva candidatura el 1972 i Walter Mondale el 1984 i tots dos van perdre estrepitosament. «Els nord-americans són molt escèptics amb l’Estat de benestar. Valoren els serveis que els dóna a ells, però no necessàriament quan els reben d’altres. És una paradoxa però serveix per explicar les dificultats que tindria un candidat populista», diu Michael Kazin.
H