Absoluts principiants
Els ocells no només són els protagonistes de la pellícula de Hitchcock. Hi ha ocells a tot el món i de totes les maneres, des del pingüí fins a l’esperit sant, des de l’àguila franquista fins al colom de Picasso. Però a la primavera arriben ocells amics que han crescut i que s’installen a prop nostre. Ja no són els estornells que pinten el cel de l’hivern amb les seves bandades ni tampoc les cigonyes estatuàries que es passen el dia i la nit sobre les antenes de televisió de Lleida.
Ara del que es tracta és d’assistir al creixement dels ocells més joves. Aquest cap de setmana una oreneta va caure del niu i les ales només li permetien arrossegar-se per terra sense capacitat d’emprendre el vol. L’accident ornitològic va tenir lloc en un pati interior dedicat a cafè. Els pocs cafeters dedicats a la lectura de diaris es van aixecar com un sol home per salvar de la inanició la jove i inexperta oreneta que anava reptant, espantada, per sota de les cadires i de les taules.
La mare oreneta intentava acostar-s’hi per seguir donant menjar al seu nadó, però temia que si també ella es precipitava a terra l’enver- gadura de les seves ales li impediria tornar a aixecar-se.
Va ser impossible trobar un lloc alt perquè l’oreneta pogués tornar a un lloc segur. Els cafeters se’n van anar i tots van confiar que amb el silenci del pati potser la mama oreneta aconseguiria fent una mostra d’operacions de rescat treure el seu nadó del mal pas abans que la sabata despistada de l’estiuejant o les urpes del gat que sempre camina
Els ocells de primavera són mers aprenents de l’aire, però són principiants
com un policia secreta de les habitacions, acabessin amb l’au.
Després d’aquest estimulant signe de solidaritat entre l’home i l’ocell va aparèixer la part més sinistra dels depredadors de la naturalesa. La cosa també anava d’orenetes, aquests ocells que encara avui acostumen a fer l’obra d’enginyeria del seu niu de fang a sota dels alers. La construcció d’aquests nius és un prodigi de la saviesa de supervivèn- cia. Però de tant en tant apareix un home o una dona que, amb el mànec d’una escombra o amb una canya de pescar, acaben amb el niu i el fan miques.
Preguntats per aquest vandalisme de l’espècie superior contra la inferior, aquests vàndals acostumen a argüir que el que és greu d’aquest niu és la petita quantitat de gallinassa que va caient sobre la carrosseria del cotxe. L’oreneta ha passat de ser l’ocell que va acompanyar el Crist en els moments últims fins a arribar a ser una verdadera fera. En la lluita desigual de l’home contra l’ocell el que és menys greu són els trets als vedats. Els ocells no saben res de la propietat immobiliària i acaben sucumbint com a vianants desarmats.
Finalment, ahir, davant de la casa Muñoz Ramonet, em veig creuar amb una tórtora per la calçada. A Barcelona és un dia festiu i no hi ha cotxes en aquest llarg tobogan que és el carrer de Muntaner. És estranya aquesta presència solitària d’una tórtora, perquè les tórtores acostumen a anar sempre de dos en dos. De sobte, la tórtora es deté i comença a caminar en cercles al voltant d’una ombra enganxada a l’asfalt. Era la tórtora companya de la seva vida, atropellada sens dubte per un cotxe que baixava més de pressa que les feixugues ales d’aquell colom bru. Els ocells de primavera són mers aprenents de l’aire, però en realitat només són uns principiants. Com nosaltres, potser.