«Si hi ha un africà aquí que faci alguna cosa, jo el conec»
Senegalès. El va fascinar el Gòtic i es va quedar. Va fer de tot. Fins i tot un informatiu en mandé.
Bouba Gassama va venir per primera vegada a Barcelona a visitar el seu nebot acabat de néixer, al qual havien batejat com ell: Bouba. «No m’hi podia pas negar. El meu germà m’havia dit moltes vegades que vingués a visitar-lo, i per això no podia dir que no». Va ser un enlluernament, però no l’habitual que solen experimentar els estrangers per les obres de Gaudí, per les platges, els bulevards sumptuosos o la ciutat antiga. «Barcelona em va seduir», diu. El va seduir, sí; però d’una forma atípica. –Aquest barri, el Gòtic; per a mi va ser una revelació. –Suposo que no es refereix als racons. –Em va seduir la multiculturalitat, la barreja de nacionalitats. Em vaig trobar africans pràcticament de tots els països, i europeus, i sud-americans, tots barrejats. Em va impactar. Aquest barri va ser un impacte per a mi. Coneixia París, i París és una ciutat on hi ha molts estrangers, però no havia vist res com això. Vaig viure aquí sis anys, de fet, del 2002 al 2008, fins que em vaig traslladar a l’Hospitalet. Però encara hi vinc molt. –Parla d’una efervescència, ¿oi? ¿Per això es va quedar? –Sí. A l’arribar vaig tenir la sensació que aquí hi havia moltes possibilitats, que per a la comunitat africana era un terreny verge. I de seguida em vaig veure implicat en un munt de coses. ¿ Papers per a tots? Allà estava jo, ajudant. Quan vaig arribar, a més, me’n vaig anar a picar a les portes de l’associació de senegalesos, i el 2004 ja estava a la junta.
gentecorriente@elperiodico.com –Li agrada donar un cop de mà, veig. –Sens dubte. La primera cosa a la societat és l’ésser humà. No pots fer res sense l’altre. –¿Com s’ha guanyat la vida? –Al principi vaig treballar amb el meu germà, que tenia un restaurant senegalès, i després una mica per tot arreu. Fins al 2004. –¿Què va passar el 2004? –Que l’associació va firmar un conveni amb BTV per fer un programa en mandé. Un informatiu, Info Mandé. I el que estava davant la càmera, ¿sap qui era? Jo. Perquè tinc facilitat per parlar, per expressar-me. Va ser molt, molt interessant. –Expliqui-m’ho. –Bé, bàsicament em va permetre conèixer la comunitat africana de Barcelona. De fet, si hi ha un africà aquí que faci alguna cosa, vull dir, que porti a terme alguna activitat artística, o intel·lectual, o que faci alguna cosa de cara a la societat, jo el conec. Jo llavors els entrevistava, els feia reportatges, i així els vaig anar coneixent a tots. Va ser una sort. –El programa es va acabar, ¿oi? –Es va acabar, sí. Va durar fins al 2012, però el van acabar per la crisi; o aquest va ser el pretext. I això que vam guanyar diversos premis, alguns d’importants. Però em va servir per a això, per conèixer gent, no només africans, sinó també tots els catalans que fan coses amb l’Àfrica. Sóc un africà que està en la memòria dels catalans i dels africans. –¿I ara què fa? –Ara estic a l’atur, però ajudo com a intèrpret en diverses organitzacions. Quan necessiten algú que parli mandé, o wòlof, o fins i tot francès, jo hi vaig i tradueixo. Però és una cosa ocasional, i voluntària. –Expliqui’m quins plans té. Què farà ara. –Doncs tinc un projecte. Una espècie de... Una consultoria africana, diguem-ne. Ara, per la crisi, hi ha moltes associacions africanes desmantellades, la gent ha tornat als seus països, ¿m’entén? Així que quan algú necessita informació sobre l’Àfrica, sobre algun país africà, no té on anar. O la gent que vol fer coses a l’Àfrica: amb ells també vull treballar. I assessorar els africans que viuen a Catalunya: la majoria viuen a províncies i quan vénen a la ciutat no saben on trucar. –Sona bé. –Gràcies. És el que faig ara.