Excés de liquiditat

Al sector hi ha tantes ferides que és molt probable que encara quedin uns anys d’evolució pausada

Quan ens vam despertar del somni de prosperitat per caure en el malson de la recessió i les retallades ens van explicar, amb raó, que tot es devia a una sobrevaloració d’actius immobiliaris, és a dir, a l’esclat d’una bombolla. Les grans crisis econòmiques acostumen a venir –guerres i catàstrofes naturals a part– d’un procés de creixement desmesurat de preus d’uns actius que s’acaba bruscament.

És com el joc de les cadires, tothom compra per vendre ràpid i quan s’atura la música els que encara conserven els actius hi perden perquè els preus comencen a baixar. En el cas de la nostra crisi immobiliària el problema no només va ser del sector sinó que es va traslladar als bancs, ja que la gran majoria d’actius enxampats estaven hipotecats i, per tant, la caiguda de valor no només era per al tenidor de l’actiu sinó també per al finançador, que va ha- ver de reconèixer que la probabilitat de cobrament del crèdit era escassa per no dir nul·la.

La sobrevaloració dels actius immobiliaris es va deure al fet que molta gent volia i podia comprar gràcies al fet que aconseguir crèdit era fàcil i barat. Amb pocs fons propis o amb poc estalvi s’accedia a hipoteques a 30 o 40 anys. El castell de cartes es va ensorrar, les immobiliàries van arrossegar molts bancs, aquests van arrossegar l’Estat i aquest, els ciutadans, que amb impostos, atur i retallades estem fent el possible per aconseguir sortir de la crisi. Aquests últims anys el mercat immobiliari simplement no ha existit, es venia molt poc i gairebé sempre el venedor era un banc que havia executat un crèdit. Els compradors internacionals no en volien saber res d’Espanya. Però en tot just uns mesos tot ha canviat. Comença a haverhi operacions, i malgrat que estem lluny de l’eufòria prèvia, hi ha diner abundant per invertir en els mercats, i més arran de les noves mesures del BCE. Ja està present alguna de les premisses perquè es desenvolupi una nova bombolla, però la situació no és, ni de bon tros, propensa perquè es desenvolupi una bombolla.

Sentit comú

Els diners no han arribat als particulars ni a les empreses. Segueixen estancats en els grans actors, bancs i sobretot fons. Ja hi ha grans ope- racions on els protagonistes són actors internacionals però encara falta molt perquè es rellanci la construcció o perquè els particulars s’hipotequin.

Alguns actius, els de qualitat en zones premium, pujaran de preu més aviat que tard. Però es quedaran endarrerits, potser de manera irreversible, actius que es van edificar sense sentit econòmic, només perquè abans es venia qualsevol cosa. És molt probable que vegem enderrocar promocions que no s’habitaran mai.

Està per veure el que dura la vacuna del sentit comú, però en l’immobiliari hi ha tantes ferides que és probable que quedin uns anys d’evolució pausada, entre altres coses perquè entre bancs i sobretot la Sareb ( banc dolent) fins i tot hi ha molt d’actiu per deixar anar al mercat. La pròxima bombolla vindrà pel deute sobirà que no para de créixer, no pas pel totxo.

H