Escac i mat al celibat
És hora de passar de la paraula als fets i d’acabar amb una norma anacrònica dins de l’Església
«É s necessari, doncs, que el bisbe sigui irreprotxable, fidel a la seva dona, sobri, modest, cortès, hospitalari, bon mestre, no bevedor ni busca-raons, sinó amable, pacífic, desinteressat, ha de regir la seva família amb encert, fer-se obeir pels seus fills amb dignitat; ja que si no sap governar la seva pròpia casa, ¿com s’ocuparà de l’Església de Déu?»
Aquest text no és de cap moviment cristià progressista actual que reivindiqui la supressió del celibat dels sacerdots. Pertany a la Primera Carta a Timoteu –llibre del Nou Testament–, escrita a finals del segle I, època en què la majoria dels bisbes estaven casats. El celibat no apareix com a condició necessària que imposés Jesús de Natzaret als seus seguidors i seguidores. L’actitud fonamental era la renúncia als béns i el seu repartiment entre els pobres. Tampoc es va exigir la continència sexual als dirigents de les primeres comunitats, ni, posteriorment, als bisbes, preveres i diaques. Era una opció lliure i personal. L’exercici dels carismes i ministeris al servei de la comunitat no requeria portar una vida cèlibe. A LA PRIMERA
carta als Corintis, escrita l’any 52 de l’era comuna, Pau de Tars va encara més enllà i reivindica el seu dret a casar- se com la resta dels Apòstols: « ¿ No tenim dret a fer-nos acompanyar d’una esposa cristiana com els altres germans del Senyor i de Quefes?» (1Cor 9,4-6). Per tant, no hi ha una vinculació intrínseca entre el celibat i el sacerdoci.
La primera llei oficial del celibat obligatori per als sacerdots es va promulgar explícitament al II Concili de Laterà el 1139, apel·lant a la necessitat de la continència sexual per celebrar l’eucaristia. Estem davant d’una tradició tardana, aliena als orígens del cristianisme i, per descomptat, a la intenció del seu fundador Jesús de Natzaret. L’actual Codi de Dret Canònic, promulgat per Joan Pau II el 25 de gener de 1983, s’allunya dels orígens i segueix la tradició repressiva posterior: «Els clergues estan obligats a observar una continència perfecta i perpètua pel Regne dels cels i, per tant, queden subjectes a guardar el celibat, que és un do peculiar de Déu, mitjançant el qual els ministres poden unir-se millor a Crist amb un cor sencer i dedicar-se amb més llibertat al servei de Déu i dels homes» (cànon 277). Als sacerdots els exigeix que siguin prudents en el tracte amb les persones que poden fer perillar la seva obligada continència.
El canvi és abismal: de la llibertat d’elecció a la imposició de la vida celibatària, del lliure exercici de
És una tradició tardana, aliena als orígens del cristianisme i a la intenció del seu fundador
la sexualitat a l’abstinència sexual, de la vida en parella a la vida solitària. La disciplina eclesiàstica repressiva impera sobre l’experiència alliberadora del cristianisme primitiu. El Codi de Dret Canònic suplanta el Nou Testament i la seva autoritat acaba imposant-se. ¡El cristianisme al revés! ¿ QUINES
són l es raons d’aquest canvi? Una primera va ser la puresa legal, que prohibia les relacions sexuals dels sacerdots per poder celebrar netament l’eucaristia. Hi va influir també la incorporació del dualisme platònic a l’antropologia cristiana: la considera- ció negativa del cos com una cosa a mortificar i de la carn com a obstacle per a la salvació; l’ànima on resideix l’essència de l’ésser humà i l’única a salvar. D’acord amb aquesta antropologia dualista, es reconeixia en la vida cèlibe una plusvàlua sobre la vida matrimonial. Camí, de sant José María Escrivá de Balaguer és ben explícit en això quan assenyala: «El matrimoni és per a la classe de tropa i no per a l’Estat major de Crist, de l’Església». LA TERCERA RAÓ
va ser la demonització de la dona, la qual es qualificava de passional, sensual, lasciva i d’arrossegar el mascle a la perdició. Alguns pares de l’Església van definir la dona com «la porta de Satanàs» i «la causa de tots els mals». Avui hi ha un clima generalitzat, dins i fora del catolicisme, favorable a la supressió de l’anacrònica llei del celibat.
Un total de 26 dones enamorades de sacerdots han escrit al Papa demanant-li que la derogui per evitar el «devastador patiment» que «trenca l’ànima» d’elles i dels seus companys. En el vol de tornada a Roma després de visitar Jordània, Palestina i Israel, el papa Francesc va afirmar que «com que no és (el celibat) un dogma de fe, sempre queda la porta oberta». És hora de passar de les paraules als fets, de les declaracions al canvi de normativa, de fer escac i mat al celibat obligatori. Per contra, els escèptics davant l’anunciada reforma de l’Església tindran un argument més per alimentar el seu escepticisme.
H