Irresponsables
La responsabilitat no és sexi. Aquest és un dels nostres problemes. La irresponsabilitat sembla que sí, si tenim en compte el que ens diu la publicitat i els valors que transmeten els models d’èxit més aplaudits Aquesta època decadent que atravessem té unes arrels regades durant massa anys. Abans de Zygmunt Bauman i el seu diagnòstic de societat líquida que prefereix surfejar a aprofundir davant un mar infinit de possibilitats, ja existia la temptació de l’eterna adolescència, on molts van descobrir que resultava més divertit viure apalancat que amb la solvència que proporciona l’esforç per ser amo de la teva vida. En definitiva: la responsabilitat.
Continuem fascinats per qui fent poca cosa es beneficia de gairebé tot, ja sigui el guapo que arriba just per al sopar sense haver fet res, el que es va forrar a través de l’especulació o el polític que al no governar, assenyala amb el dit i rep l’aplaudiment però després no ha de retre comptes de res.
Aprofundir, saber com funcionen les coses i intentar canviar-les requereix moltíssim més esforç que veure els toros des de la barrera i cridar contra el malestar apuntant al que dóna la cara de debò. I a més a més resulta molt més ingrat. Les satisfaccions solen ser bàsicament de caràcter íntim perquè al no ser el comportament majoritari, la soledat es converteix en inseparable companya de viatge.
A Adolfo Suárez li va passar ai- xò, quan entre els seus i els aliens, al veure que el gran treball ja estava fet i que s’obria un nou país, les ànsies de poder els van vèncer. Van fer fora Suárez a la cuneta i la seva figura només s’ha tornat a valorar degudament després de la seva mort. Quina recompensa per a qui va pilotar el canvi que va permetre al país ser un altre.
Problema cultural
El problema de fons és en realitat cultural i per desgràcia encara tendim a valorar més l’èxit que l’esforç, sense calibrar el perquè ni el com s’ha aconseguit. Ni tampoc qui ho fa possible.
En època de bonança ens agrada beneficiar-nos del que és responsa- ble, perquè al seu costat podem fer el que volem i no el que hauríem de fer, i en època de vaques magres, la temptació de quedar-nos amb la seva cadira amb missatges simples, abans que valorar la complexitat de la realitat, és massa forta.
Diuen el que la majoria vol sentir: solucions ràpides i simples. Requereixen menys esforç per part nostra. I si després no es compleixen, tant se val. Més motius per a la queixa. De moment, tot i que amb dificultats, anem tirant, però ¿què passarà quan es cansin de ser responsables els que assumeixen l’herència, els que valoren la situació i els que estan fent la feina?
La bufetada pot ser monumental. Potser llavors ens dignarem a entrar en la maduresa.