Un centre que retorna l’esperança a les famílies
L’Obra Social La Caixa atén des de fa un any de manera directa persones vulnerables al barri Gòtic, en un espai per on ja han passat prop de 800 ciutadans. El divendres 13 obre les seves portes per ensenyar la seva tasca en una jornada lúdica
Fa un any, l’Obra Social La Caixa feia un pas endavant en la seva tasca contra l’exclusió social i estrenava en uns baixos del carrer de la Palma de Sant Just, en ple barri Gòtic de Barcelona, el Centre Comunitari d’Acció Social, un espai per atendre per primera vegada de manera directa les persones a través de la Fundació de l’Esperança. Les portes, van insistir llavors i ara, estan obertes a qualsevol que necessiti ajuda, tant si ve deri- vat, com no, pels serveis socials o per oenagés que treballen en xarxa amb l’entitat financera. De fet, el divendres 13 aquest espai convida qui ho vulgui a entrar i conèixer els projectes que desenvolupa en un acte festiu que anirà acompanyat d’activitats a la plaça de Sant Just.
Des de la seva inauguració han passat per aquest centre en què treballen professionals amb molts anys d’experiència en temes socials, així com voluntaris tant corporatius com aliens a l’entitat, més de 300 famílies, cosa que suposen unes 900 persones. D’elles, aproximadament un centenar són nens de 0 a 3 anys, cosa que ve afavorida per un
Els projectes de l’equipament estan a disposició de qui ho desitgi, arribi derivat o no pels serveis socials o a través d’altres entitats
potent programa maternoinfantil que es porta a terme en aquestes instal·lacions.
LA IMPORTÀNCIA D’ESCOLTAR Els perfils de l’exclusió, des que la pobresa va entrar a les cases de famílies de classe mitjana, cada vegada són més heterogenis, però hi ha un denominador comú: l’atur. Ho explica i comprova diàriament Ofelia Ricciardelli, professional d’Acció Social de la Fundació l’Esperança, que subratlla, abans que res, la importància que té escoltar les persones que s’acosten al centre, moltes d’elles fartes de processos que no els han funcionat i amb l’autoestima per terra per una situació que molts ni s’imaginaven que poguéssin tenir tan a prop. «Vénen amb una càrrega molt dura. Amb sensacions de fracàs i de frustració. El primer que fem és escoltar-los, sense prejudicis, sense jutjar. Després ja veurem com les podem ajudar», explica aquesta tècnica que encara recorda la primera persona que va entrar per la porta. «Era una veïna monoparental amb dos fills, de 7 i 12 anys, i la seva mare al seu càrrec. Una situació bastant complexa. L’important amb els usuaris és crear un vincle per poder fer un seguiment i derivar les persones caps als projectes més necessaris». En el cas d’aquella dona, con-