Quan vivíem al carrer
@Placido_Mo porta a Twitter cada dilluns el missatge i l’experiència de les persones sense sostre. El compte ja té mil seguidors
És dilluns. 14.30 hores. El José, el Jesús, el Jaume, el Juan Carlos i un altre José es reuneixen una setmana més davant d’un portàtil en una petita sala de la casa Pere Barnés, al Paral·lel (Barcelona). José Infante s’encarrega d’obrir una capsa de galetes mentre un dels seus companys va a buscar cafè. Durant la pròxima hora i mitja aquests cinc homes s’encarregaran de donar vida al compte de Twitter @Placido_ Mo. Tots han viscut al carrer i d’això precisament va el seu perfil a la xarxa. «Parlem de les coses que hem passat al carrer. I la gent que mira Twitter ens contesta i ens diu si els agrada o no el que diem», resumeix Jesús Marcos. Té 66 anys i n’ha passat 18 anys al carrer, en ciutats diferents.
« ¡ Vinga, Plácidos, anem començant!». La crida a l’ordre és de Sílvia Torralba, la dinamitzadora de @Placido_Mo i membre d’Arrels Fundació, que està darrere de la iniciativa. «L’objectiu d’aquest compte és fer arribar a la gent el missatge de les persones sense casa d’una manera més directa, sense filtre», diu Torralba. Ja tenen gairebé mil seguidors.
El nom de @Placido_Mo és un homenatge a Plácido Moreno, una de les persones sense casa a la qual Arrels va atendre durant anys. «Per això de forma afectuosa ens anomenem els Plácidos. Som com un grup d’amics i ens reunim els dilluns. Els que vénen el primer que aprenen és a posar paraules a la seva experiència i la comparteixen amb altres amb vivències similars. Es genera un sentiment de grup i es creen llaços», explica Torralba, que és qui ordena la conversa i qui escriu a la xarxa el missatge que pacten entre tots.
Com es viu al carrer, la fam, el fred, què es pot fer per anar net i arreglat quan no tens casa, com abordar la recerca de feina, com conduir les relacions amb altres persones, entre altres temes, surten a la conversa i es porten a la xarxa. «S’arriba a gent que no té ni idea d’aquests temes i es tracta de sensibilitzar», explica. Els seguidors pregunten, envien missatges d’ànim i repiulen.
Avui els Plácidos aborden si és millor deixar enrere l’experiència de la vida al carrer o recordar-la sempre. Posar-se d’acord en un tuit sembla una tasca difícil. –«No és bo recordar. ¿Com vols que sigui bo? És dolent, sempre. La ment és molt dolenta», diu el Jesús. –«El record és molt tossut i torna», afegeix José Infante. –«Et torna perquè estàs veient el que passa al carrer», diu Jaume Marsé. Marsé treballava com a periodista i, per diversos motius, va acabar vivint al carrer, on va passar un any. «T’agradi o no, ets la suma de les coses bones i les dolentes. Per això no s’ha d’oblidar. Si alguna cosa no t’agrada, intenta no repetir-la. El que vol oblidar corre el perill de repetir». –«Si recordo sempre les coses dolentes, em deprimeixo», li replica José Infante. –«Jo només vull recordar les coses bones», diu Juan Carlos Espatllé, de 52 anys. Ha passat 30 anys sense casa. Ha dormit al carrer i a la muntanya. Des del 2010 viu en un alberg d’Arrels. –«Doncs jo me’n recordo de les coses dolentes», insisteix José Infante.
La discussió és encesa però respectuosa. La seva translació al compte @Placido_Mo seran uns quants tuits.
«Participo perquè tothom sàpiga el que és viure al carrer i el que a molts els caurà a sobre», diu un dels membres del grup
«Les persones que ja no viuen al carrer miren d’oblidar però el record és molt tossut». «¿Per què has d’oblidar que has viscut al carrer? De fet, és part de la teva vida. El que ets avui és una suma de les coses bones i do- lentes que has viscut» «Un de nosaltres no vol recordar el que va viure al carrer. El deprimeix». «Un de nosaltres prefereix recordar les coses bones que va viure quan estava al carrer». Una mica de cadascun en cada
missatge de 140 caràcters.
Però una hora i mitja dóna per molt i hi ha temps per a altres temes: «¿Però tu t’adones del que significa que ERC superi CiU en unes eleccions?», diu Jaume Marsé, en referència a les passades europees. I també hi ha temps per al sentit de l’humor. --«Si t’ajuda una viuda rica, ja no cal buscar feina», diu Jaume Marsé. --«Sí, Jaume, però una viuda rica, ¿a quants ajudarà?, ¿a tots els que estan al carrer?, ¿a un?», li pregunta Torralba davant el somriure de la resta de Plácidos. --«No ho sé, però que em toqui a mi», li diu el Jaume.
En aquests tres anys han pertangut al grup de Twitter 12 persones. «Som un grup estable però no tancat», explica Torralba. Ara vénen de forma més o menys regular un total de set, sis homes i una dona. «Aquesta xifra és un reflex de la gent a la qual atenem a Arrels i de la situació que es viu al carrer», afegeix.
La vida al carrer, la gana, el fred i la recerca de feina són alguns dels temes que s’exposen a la xarxa
«Els dilluns tots vénen amb idees. Passem una estona senzilla i còmoda que ens permet expressar aquestes vivències», resumeix Torralba. «Pensen que participen en una iniciativa útil per a gent que està a l’altre costat. Viure al carrer et deixa sense autoestima, creus que no serveixes per a res. Però el fet de recuperar-te i veure que tota aquesta experiència que has viscut serveix per a alguna cosa li dóna un sentit a tot. La seva experiència és el que aquesta gent aporta a la societat», afegeix.
De Marcos hi està d’acord: «Amb això del Twitter jo no aprenc res. Que aprenguin els altres el que els pot caure a sobre. Ho faig perquè els altres sàpiguen què és viure al carrer i el que a molts els pot acabar arribant. Perquè si segueix tot així, amb tants aturats… Que estiguin previnguts».