Violacions: de víctimes a sospitoses
Els experts assenyalen que les denúncies d’agressions a dones segueixen tenint un cost molt alt
El poc temps que va aconseguir dormir la nit abans de comparèixer davant el jutge va somiar que estava estirada en una llitera, amb les cames obertes, mentre els advocats comprovaven dins de la seva vagina si havia mentit. El cru episodi, que exemplifica la tortura per la qual es veuen obligades a passar durant el procés judicial les dones violades que decideixen denunciar, l’exposa Violeta García Gago, psicòloga de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment. L’hi va explicar abans d’entrar a la sala una de les dones a qui acompanya en l’intent de fer que l’agressió sexual es converteixi en un mal record, no en el centre de les seves vides.
«A vegades el judici és pitjor que els abusos. Denunciar té un preu molt alt. Saps que seràs posada en dubte en tot moment. I el judici és el moment en què millor et tracten de tot el procés. Fins a arribar-hi has de passar per molts altres interrogatoris, que comencen quan vas a denunciar a la policia. Un ‘perdona que et pregunti això, però...’ és la màxima amabilitat a la qual pots aspirar», prossegueix la psicòloga, que insisteix en què preguntes com «¿què portaves posat?» o «¿havies begut?» es repeteixen en pràcticament cada interrogatori. «És més còmode pensar que això només li passa a un determinat tipus de persones –reflexiona García Gago–, que són fets aïllats, que la justícia funciona. Veure el contrari és reconèixer que, com a societat, tenim un problema i s’ha d’afrontar».
UN FET MOLT HABITUAL Comparteix el diagnòstic l’advocada especialitzada en prevenció de violències masclistes Carla Vall. «Les violències contra les dones són tan comunes, és tan habitual que una dona pateixi una agressió sexual, que si desmuntem el mite de la violació i ens dotem d’una foto
Violeta García Gago PSICÒLOGA «Denunciar té un preu molt alt. Saps que la teva paraula serà posada en dubte en tot moment»
Carla Vall ADVOCADA PENALISTA «No sempre pots dir no. A vegades et quedes bloquejada. S’ha d’avançar cap al només sí és sí»
Dolo Pulido ACTIVISTA FEMINISTA DE CA LA DONA «Més enllà dels judicis mediàtics, és urgent posar en el centre la violència quotidiana sobre les dones»
real de la societat, suposaria un trauma molt gran», assenyala la penalista. Vall, com García Gago, assenyala que el judici contra La manada commociona perquè segueix el patró del mite de la violació, però totes dues recorden que el 80% dels casos es donen en entorns de confiança.
«La violència masclista és estructural. És la normalitat més absoluta, i els mites sobre la violació presents al carrer estan també dins dels jutjats», assenyala Vall. En la mateixa línia, subratllant la necessitat urgent de reconèixer les violències quotidianes, es pronuncia Dolo Pulido, activista feminista de Ca la Dona. «Els advocats de la defensa sempre intenten vendre que som putes, que estem boges o que som unes harpies mentideres amb interessos espuris», coincideixen Vall, Pulido i García Gago.
IMAGINARI COL·LECTIU Sobre aquestes tres característiques intrínseques a la condició femenina segons l’imaginari col·lectiu, cultivat durant segles pel patriarcat, giren les preguntes de la defensa, traslladades al judici paral·lel al qual les víctimes són sotmeses als platós i les xarxes en casos mediàtics com el dels Sanfermines, o als passadissos de la facultat o la plaça del seu poble. Totes tres coincideixen també en el fet que el debat sobre el cas de La manada podria servir per posar en evidència la violència estructural contra les dones, però no ho està fent. «En els casos molt televisius s’ha blindat l’imaginari de la cultura de la violació. En el de la Fira de la Màlaga, ella no va poder suportar el linxament que va patir i va retirar la denúncia [va assegurar davant el jutge que havia mentit]. El missatge que ha quedat és que va ser una denúncia falsa. Es mediatitzen els casos que segueixen els estereotips. Com aneu soles, begudes, primer voleu i després dieu que no...», denuncia la lletrada.
Vall planteja la necessitat de repensar el sistema: «Tenim massa
confiança en la llei. El dret cristallitza el que tenim al carrer. Se li demana al dret que transformi la societat i és impossible». Posa també sobre la taula la perversió dels interrogatoris en relació amb el consentiment. «El ‘en cap moment va dir que no’ dona per fet que totes les dones estem a disposició dels homes. Hem de dir expressament que ‘no’; en cas contrari es dona per fet que dius ‘sí’», assenyalen. «Hauríem d’anar més enllà en les campanyes del ‘no és no’. No sempre pots dir ‘no’. A vegades et quedes bloquejada. Només el ‘sí’ és ‘sí’. S’ha d’avançar cap a la cultura dels desitjos. Consentir és deixar que et facin. La nenes han de poder decidir què volen. El ‘no és no’ parteix d’un ‘tu pots anar fent fins que et digui que no’. Aquí entra també la necessitat de la desconstrucció de l’amor romàntic», reflexiona l’especialista.
«El missatge que queda en les nenes és clar: si em passa, no denunciaré», conclou la penalista, que assegura que, per un altre costat, només un terç de les agressions denunciades acaben amb condemna. En les altres dues terceres parts, o no s’arriba a celebrar el judici –perquè les agredides no aconsegueixen sostenir la pressió del procés i retiren la denúncia o perquè no s’arriba al judici– o s’arxiven o els acusats són absolts.