Suïcidi

El 26 d’octubre el procés es va suïcidar. Nombrosos testimonis van relatant el que va passar el dia en què Puigdemont va arribar a Palau decidit a convocar eleccions i va acabar optant per la DUI. Revisant els tuits del magma processista del moment –polítics, propagandistes i empresaris per la causa– contemplem el relat d’una pressió que llavors exhalava revolució i ara fa olor de deliri. Des de boicots a la banca, cites de Desmond Tutu per assenyalar els traïdors, glosses a «la força de la gent» o la demonització de la premsa independent. També els alcaldes amb els seus tuits i les seves vares van aclamar el Govern per sortir a l’arena dels lleons. La DUI es va resoldre segons la lògica política europea, l’Estat responent amb contundència al desafiament. I ara tornem a ser aquí. Decidint com ens suïcidem. Els que aclamaven llavors ho segueixen fent. Exhortant a avançar, encara que no se sap on. Ja no hi ha tanta unanimitat en els polítics del procés. Alguns estan per governar. Altres, pel greuge permanent. Altres, per seguir endavant amb la implementació unilateral, tot i saber que això significa el 155 permanent i perjudica els presos.

El pla propagandístic es vol imposar novament a un pla polític realista. És més fàcil exhortar que dissenyar estratègies a mitjà i llarg termini. Potser la vanitat d’alguns es reconforta qualificant de fatxes tots els que no combreguen amb el suïcidi. La intel·ligència ja és una altra cosa.

☰