Febre disco-punk

LCD Soundsystem encenen el públic de Fira Montjuïc amb el seu ritme invasiu i ‘American dream’, el disc fruit de la seva reaparició

La jugada de separar-se el 2011 amb cert teatre li ha sortit bé al grup

La jugada de separar-se amb cert teatre el 2011 per reaparèixer entre crits de joia només quatre anys després li ha sortit bé a LCD Soundsystem, i el disc fruit de la seva tornada, American dream, aporta aliment per als més escèptics de la classe. Els seus sotracs rítmics a base de funk i textures robòtiques, amb esclats de deliri, van satisfer ahir al públic que va omplir el recinte de Fira Gran Via, en la nit de tancament d’aquest Sónar de 25è aniversari.

Un festival que coneixen bé i en el qual van jugar les seves cartes de clàssic generacional, recanvi del postpunk originari (el del 1979) obert al ball enfebrat, amb guitarres irades i baixos i bases electròniques heretades de New Order: aquest You wanted a hit de 15 minuts, devastador i amb un James Murphy en desfermat trànsit, embolicant la seva reflexió (més o menys) poètica sobre la naturalesa de l’èxit.

Van citar breument a Kraftwerk (Radioactivity) camí d’un corpulent I can change i de la robusta cita al nou disc de Call the police. Sintètics, sí, però també molt guitarrers en la repesca de Yeah, i com sempre tocats pel verb indolent de James Murphy, sec i altiu en l’encantadora tradició del sempre recordat Mark E. Smith.

La proposta amb poder físic (i alguns embussos) de LCD Soundsystem va reprendre la festa en un Sónar que abans, al recinte diürn de Fira Montjuïc, va brindar menús

de signe molt variat, entre elles el funk electrònic, de complexió sensual i punts de fuga còsmics, llaurat compàs a compàs per l’aclaparador bateria nigerià Tony Allen. Còmplice de Fela Kuti als inicis de l’afrobeat, a començaments dels 70, Allen va teixir un repertori mà a mà amb la veu i els teclats d’un altre veterà, Amp Fiddler, a través d’un groove substanciós amb marge per a la improvisació.

Pop japonès

I els fans del pop japonès van poder gaudir d’un artista de referència, Keigo Oyamada, més conegut com Cornelius, amb més de 20 anys de carrera en solitari en constant evolució, coronada per ara amb un refrescant disc recent,

Mellow waves. Amb ell i el seu grup va tornar el format de cançó al festival: artefactes amb un aire imprevisible, regats per capes d’electrònica efervescent i guitarres que podien posar-se iradament metal. Un ídol exòtic per a l’última tarda del Sónar 2018. ☰