«No vaig aconseguir morir-me»
L’equip de Metges sense Fronteres relata les terribles vivències d’immigrants com Moses, que en la seva llarga travessia per l’Àfrica subsahariana va ser venut dos cops com a esclau
Els 630 immigrants que van trepitjar ahir terra ferma al port de València no sabien ben bé què els espera, però és difícil que sigui pitjor que el que han deixat enrere. Fugint de persecucions religioses o de la pobresa extrema dels seus països d’origen, en la seva llarga ruta cap a la somiada Europa s’han trobat amb assassinats a sang freda, morts per esgotament, segrestos i fins i tot esclavitud. Comprats i venuts com mules de càrrega. Una terrible llista de vivències que esperen haver tancat definitivament.
Moses feia gairebé dos anys que era a Líbia, però la seva primera odissea va ser creuar l’Àfrica subsahariana. De Sierra Leone a Agadez, a Níger, amb una desesperant travessia de dues setmanes pel desert, i d’allà a Sabha, ja al país que va ser cau de Gaddafi i a la porta de sortida cap al Mediterrani. «Molts homes van caure, morien davant meu cada dia. Per sobreviure necessites força; si no, mors», va explicar amb cruesa a l’equip de Metges sense Fronteres mentre era a bord de l’Aquarius.
El pitjor havia d’arribar
«A Líbia segrestaven la gent i els demanaven diners. Vaig ser venut a Bani Walid i vaig arribar a demanar morir, però la mort no va arribar. Vaig veure gent a qui van disparar davant meu», va recordar. «Vaig aconseguir escapar-me, però vaig ser capturat i venut una altra vegada. A Líbia, sempre que veien grups de persones negres t’agafaven. Ens obligaven a treballar. Utilitzaven els negres com a mules, com a esclaus», va relatar. Es va escapar una altra vegada, va tornar al desert, aquesta vegada per arribar a la costa, però de nou per haver d’escapar-se de la mort quan ja semblava inevitable, aquesta vegada a l’aigua. «Ens va rescatar la guàrdia costanera italiana. Estàvem plorant perquè feia 20 hores que érem al mar», va rememorar. El que encara avui no entén és per què no els van deixar entrar a Itàlia.
Per a alguns passatgers de l’Aquarius, els drames van començar abans fins i tot d’iniciar la seva odissea. Una de les mares més joves del passatge ha revelat a MSF que va haver de sortir fugint per l’amenaça que les seves filles fossin mutilades al seu país d’origen. «Vaig deixar Sierra Leone fa 11 mesos perquè volia protegir les meves filles, a qui volien practicar l’ablació. Els vaig dir que no ho volia. Me’n vaig anar al desert, després a Líbia i al bot», va resumir.
Malgrat que els mitjans de comunicació no vam tenir accés directe als immigrants, són molts els que van voler explicar la seva història. També la dels que ja no hi són, perquè les seves morts serveixin d’alguna cosa. Com una nigeriana de 34 anys. «Vaig prometre a una dona moribunda que explicaria el que havia vist. Estava tan feble que només podia estar ajaguda. Vaig intentar que s’assegués i em van donar un cop molt fort per haver-ho fet. Va morir per falta de cures, de menjar, d’aigua. Com jo, estava embarassada i va morir», va assenyalar la mare de Sierra Leone.
Hi va haver morts encara més properes. Després de desembarcar, David Beversluis, metge de l’Aquarius, va narrar una de les històries que més l’havien impressionat en aquesta missió de rescat. «Vaig parlar amb un jove de Nigèria que va estar sis o set mesos tancat en una presó de Líbia. Estava amb el seu germà i van ser torturats. Amb prou feines els donaven menjar i aigua. Finalment va poder fugir, però ja sense el seu germà, que va morir en aquella presó. Sentir la seva història va ser impactant», va reconèixer aquest metge acostumat a sentir molts relats de supervivència.
Beversluis va poder almenys evitar una altra mort. El d’un jove nigerià d’uns 20 anys que van rescatar amb una crisi respiratòria que va estar a punt d’acabar amb la seva vida. «No respirava i vam haver de ferli maniobres de reanimació per aconseguir reanimar-lo», va narrar orgullós després d’haver pogut acomiadar-se d’ell amb una abraçada. A altres pacients només ha pogut col·locar-los una petita pròtesi a l’espera que ara puguin ser operats. «Un d’ells tenia una mà molt afectada i ens va explicar que va ser a causa de tortures a Líbia», va detallar.
Cremades químiques
El doctor de MSF va explicar que la majoria de les seves cures a la travessia van ser per deshidratacions greus «després de les 20 hores que van passar als bots abans que els rescatéssim» i sobretot per cremades. «Vam tenir 21 casos de cremades químiques de segon grau per la barreja de l’aigua salada i fuel als bots. Quan estàs hores assegut damunt d’aquesta barreja és una cosa que pot passar. Les cremades són d’entre el 2% i el 10%. És seriós, però espero que es recuperin», va apuntar Beversluis, que va voler enviar un missatge. Pels seus pacients, per tots aquells que es veuen obligats a jugar-se la vida en aquests viatges i per les dues persones que van desaparèixer durant el rescat, les dues últimes víctimes de la crisi de l’Aquarius: «Són éssers humans i els polítics ho han de recordar. El més important és que els polítics els posin en el centre de les seves decisions».
Ja a València, durant les més de 10 hores que va durar el desembarcament, van arribar per mitjà de la Creu Roja alguns testimonis dels passatgers. El primer ho va fer amb música. «Quan va atracar el vaixell, van començar a cantar alhora», va narrar la voluntària Carmen Moreno, que va explicar que al baixar, tots anaven saludant: «Actuaven com la gent que arriba en pasteres. Se’ls veu la il·lusió i l’emoció als ulls».H
Els refugiats denuncien casos d’esclavitud, assassinats a sang freda i segrestos
«Van començar a cantar tots alhora quan el vaixell va atracar a València», explica Creu Roja